Arcs

Dit això, crec que a la immensa majoria de la ciutadania el que li interessa és la contemplació estètica de l’arc, bé des de fora, també, a partir d’ara, des de dins. Una altra cosa és la finalitat històrica amb la què va ser construït. D’entrada el rector de la basílica explica, en dit article, que el pont es va fer amb el propòsit de què els sacerdots pogueren accedir directament a la basílica. Clar que esta afirmació és un poc dubtosa ja que, com el mateix rector reconeix, el pont no era «útil» per accedir, ja que hi havia que pujar per uns llocs «molt difícils» i, per tant, «realment» no es va utilitzar «mai». Queda per esbrinar què era allò d’un símbol de la «servitud de pas». Intentem explicar-ho.

Per analogia podem vore que la seu valenciana presenta un altre arc semblant, el del carrer de la Barcella. També este periòdic, Levante-EMV, remarcava en l’edició de 2 de novembre de 2017, «Del ostracismo al gran público», la notícia relativa a la restauració de l’esmentada pasarel·la. La restauració es va pagar amb les entrades de la catedral. De fet, els visitants al museu catedralici poden pujar a l’esmentat pas. És un arc inspirat en uns plànols i maqueta de Michelangelo Buonarroti que mai va arribar a construir. És un arc del segle XVIII i, sempre escolte la mateixa explicació: es va fer per a que l’arquebisbe passara a la seu sense patir les inclemències del temps, la pluja o el sol. Bé. No es pot negar que, si passava per l’arc, tant el prelat com els canonges, evidentment, no sofrien, durant cinc segons, o tres, no sé, per l’oratge. Evidentment, eixa no és l’explicació.

Miren vostès, i perdonen l’excurs. Potser recorden un discurs d’eixos de la nit de Nadal que va fer Joan Carles I. Eren els temps en què començava el cas Nóos i crec que era en 2011. El monarca va proclamar allò de «la justicia es igual para todos», un deliri com un altre. La veritat és que, des de l’aprovació de la constitució dels Estats Units, el model liberal es basa en la igualtat davant la llei. En contra hi havia la societat de l’Antic Règim que es definia, precisament, com a desigual. Era desigual perquè hi havia una justícia, unes penes, unes prerrogatives, d’acord amb l’estament d’adscripció de cada persona. És ben senzill. A igual delicte, distinta pena, depenent de si la persona era eclesiàstica, noble o ciutadana.

Deixant ja el rei Joan Carles, això de les distintes jurisdiccions, com vostès poden ben imaginar, era un galimaties impressionant. El litigi entre estaments per la possessió de les persones a les què es creien amb drets era inevitable; d’ací que hi haguera una complexa trama foral que arbitrara els contenciosos de jurisdicció. Fins i tot en les diverses Corts del període foral no eren infreqüents els furs que tractaven este tema. Més encara si tenim en compte com era de borrosa la frontera que separava, per exemple, l’adscripció o no, a l’estament eclesiàstic. Els malfactors s’emparaven, en no poques ocasions, en què pertanyien a l’estament clerical, cosa no sempre fàcil de dirimir. La justícia, per tant, no es fonamentava en ideal d’equitat, sinó que cada estament procurava assegurar els seus privilegis.

Els pose un exemple autèntic o, millor dos. Joan Penya, natural d’Onda, va ser acusat de ser home facinerós, sanguinari i homicida. Segons la jurisdicció real era un mer laic capturat per la justícia real per haver matat a un tal Rius, també d’Onda. L’esmentat Penya al·legà que tenia les ordes eclesiàstiques menors. Assabentat el canonge Ribera de la detenció, exigí el lliurament del pres a la justícia eclesiàstica en el termini de tres hores sots pena d’excomunicació i 200 ducats. El governador Jeroni de Cabanyelles no en va fer cas: Penya va ser penjat. El virrei hagué d’actuar considerant que el canonge Ribelles havia atemptat contra la jurisdicció real. Va seguir-se un procés en el què el canonge va llançar tot un seguit d’excomunicacions. Finalment la qüestió arribà fins a l’emperador, qui hagué d’escriure a l’arquebisbe Jordi d’Àustria -era el seu oncle- per a que cessaren les excomunicacions. No sempre, però, triomfava la justícia del rei. Més tard, i amb Tomás de Villanueva d’arquebisbe, la institució eclesiàstica estava forta. Elfo de Pròxita havia cosit a punyalades l’alguatzil real Miquel Àngel Nogueroles; l’actuació dels oficials reals va ser pareguda, però ara, davant les pressions de l’estament clerical, el governador Joan Llorenç de Vilarrasa hagué de fer mostres públiques de penediment.

En uns límits tan complexos i borrosos de les jurisdiccions, no és d’estranyar que el bisbe Vidal de Blanes ja proposara, en la segona mitat del segle XIV, la construcció d’un arc entre la seu i el palau. De fet, estava prohibida la construcció de passos entre les esglésies i els edificis per evitar, precisament, estos conflictes de jurisdicció. Es van fer successius ponts fins arribar a l’actual i, el propòsit fonamental era, precisament, assegurar la jurisdicció eclesiàstica també en el palau. Els furs establien que es guardara la immunitat, tant en la seu com en el palau «mentres l’Archebisbe habitara en València». Quan en les Corts de 1542, per exemple, es demanà que el palau arquebisbal guardara la mateixa immunitat que la seu, l’emperador no contesta directament, sinó que remeté a la legislació anterior. L’arc unia tots dos edificis fent-los un i reforçant, doncs, la immunitat del palau.

Ja no recorde on ha començat i on ha acabat l’excurs, però l’important és remarcar la idea de què els arcs unien la catedral amb el palau i amb la basílica, no per a la comoditat del trànsit, sinó per assegurar el domini de la jurisdicció eclesiàstica en cada un d’estos àmbits. Després, per suposat, van quedar reduïts al paper simbòlic i estètic. En qualsevol cas la restauració de l’arc sobre el passatge d’Emili Aparici Olmos no pot sinó ser lloada. Esperem que siga una fita més en la recuperació i significació del nostre patrimoni.