Ara mateix està apareixent el número 2001 de l’odissea setmanal de la revista el Temps. Va nàixer al maig del 1984. I no sé tu, però, pacífic i actiu subscriptor o comprador des del número 1, recorde bé que aquells dies, jo participava en l’inici d’un suplement titulat Cultura y Aula, del periòdic Mediterráneo. I en el jurat del III Premi de les Lletres Valencianes, que guanyà Vicent Andrés Estellés. I en el tribunal de les primeres oposicions a professorat de batxillerat de Valencià. I publicava el meu primer llibre, Les veus del vent. I, per cert, traduïa unes peces de Dario Fo, per al grup ‘Universal còmics’, titulades Qui vol un miraclet?

Sobretot, en aquella primavera naixia un nou Temps comunicatiu, en l’estricte cinquantenari del final de la revista republicana El Camí: una de les condicions o espills d’existència moral de qualsevol país del món contemporani, o siga, una revista. I ho feia entre extrems. El 1984 era l’assenyalat per George Orwell com a distòpia universal del Big brother, la manipulació informativa, i la repressió massiva. I la criatura naixia entre l’escepticisme animador de Joan Fuster, que l’ajudà amb una pesseta i un dicteri preventiu: «Per al que ha de durar...»; sense renunciar a la sàvia col·laboració. I el del màxim pilotari, el Genovés, que confirmava: «¿Un setmanari en valencià? ¿Quan tanca?». I l’actual de Joan Francesc Mira, que matisa: «Ningú no hi donava un duro, ara es pot dir».

¿Com que no? ¿I ara? ¡Reconéixer les qualitats dels primers 2.000 números de la revista! ¿De quina cosa els valencians podem celebrar 2.000 del que siga, si no és de desgràcies? ¿I en particular, de la comunicació, la llibertat, la diversitat? Les pàgines imprescindibles del Temps són fruit de tres generacions sempre joves de la professió –les de la màquina d’escriure, el cigarret, el magnetòfon, el telèfon, l’ordinador, l’anecdotari imprescindible, la vida nocturna- o la voluntat compromesa de l’entusiasme comunicatiu, des del Centre Octubre de València, l’Almudaina de Palma i la Rambla de Catalunya de Barcelona, compromesos amb la densitat ideològica, l’humor mediterrani, la qualitat de l’escriptura, la resistència tant econòmica com moral, i en definitiva, els temps del País, oberts –en absència de pocs altres fonaments que una revista- a les pàgines de The New Yorker o Der Spiegel, i a la necessitat i el plaer de les veus terribles i atractives del Temps, i del món.