Ja fa temps que les velles cabines telefòniques tan sols serveixen per fer nosa als carrers i places on un dia van ser instal·lades, i ara, sembla, que els ha arribat el temps de ser retirades i anar a morir tristament a un magatzem de ferralla. Em ve al cap aquella cançó del grup The Buggles titulada «Video killed radio star», el vídeo, una novetat en aquells moments havia matat l’estrella de la ràdio, ara el mòbil, a Espanya ja hi han més telèfons mòbils que habitants, ha acabat matant aquelles cabines de carrer que, en més d’una ocasió, ens van fer algun servei.

Les primeres cabines telefòniques supose que les vam veure en alguna pel·lícula segurament serien aquelles cabines vermelles d’un Londres ple de boires i minfialdilleres seguidores de Mary Quant. Al territori espanyol van arribar al voltant de 1.966, tan sols permetien trucades urbanes i funcionaven mitjançant una fitxa. Als bars i cafeteries la cabina era substituïda per un telèfon públic on sempre hi havia algú parlant reclamant una cita que estava trigant més de l’habitual. Després, a mitjans dels 70, des de la cabina ja es podien fer trucades interurbanes i ja no era necessària la fitxa utilitzada fins aleshores per poder telefonar, sols era necessari dur monedes al damunt, xavalla foradant les butxaques.

Aquelles cabines amb portes de vidre per preservar l’intimidat de qui les estava utilitzant van fer-se famoses a finals del 1972 quan per TVE, la única que veiem en aquells moments, vam patir amb José Luís Vázquez, atrapat en aquella andròmina del dimoni que, anguniosament, no el deixava eixir de la situació kafkiana en la que es va trobar per entrar en aquell petit espai. Per sort mai m’he quedat tancat en una cabina, el que més d’una vegada m’ha passat, supose que també a més d’un lector, es veure, amb sorpresa, com el telèfon anava menjant-se una a una totes les meues monedes. Les noves tecnologies han arraconat les cabines telefòniques per ser unes eines que han quedat totalment obsoletes. Amb un mòbil, de vegades amb dos, a la butxaca ja no ens es necessari anar buscant una cabina que funcione per avisar a casa que no podrem anar a sopar, o per avisar que arribarem tard a una reunió de negocis. Moltes vegades era tota una aventura trobar una cabina que funcionés perquè solien ser objecte del gamberrisme institucionalitat contra el mobiliari urbà.

Ara, per fi, ha arribat l’hora de netejar carrers i places d’aquest mobiliari urbà que no té cap interès. Les prop de 15.000 cabines que van haver-hi escampades per la geografia espanyola estan dient adéu, molesten, fan nosa, es calcula que les que encara estan en us tan sols es fan servir per fer una trucada setmanal, ja no son negoci. I quan un negoci no es rendible més val tancar-lo i es el que ha fet Telefònica, que des de primers d’aquest any ja no té obligació de donar aquest servei de telèfons públics. A València i altres ciutats estan retirant les cabines que quedaven en peu, normalment malmeses pels «destroyers» habituals, plenes de pintades, reivindicatives o no, amb els cables penjant i els auriculars arrancats, convertides en una bona mostra del que és la mala educació urbana que alguns demostren dirigint les seues frustracions contra el mobiliari urbà.

Ara la feina dels ajuntaments es buscar una utilitat per les instal·lacions ocultes de les cabines. Es parla de fer servir tota aquesta infraestructura subterranea per oferir diversos serveis als ciutadans: poder carregar el móbil o poder disposar d’un servei públic de WIFI seria una bona idea. Sempre i quan no ens falle el civisme ciutadà. Ja em demane quin serà el pròxim invent que arraconarà les eines de sempre, de moment «The Mobile has killed the phone booth».