Tot just fa 25 anys, més d’una vintena de llicenciats arribats de diverses zones d’Espanya iniciàvem a Madrid un màster de periodisme per perfeccionar la part pràctica de la professió –ràdio i televisió, principalment- a fi d’obrir-nos un horitzó laboral tot pensant que a la capital hi hauria més oportunitats. Com que hi havia més mitjans de comunicació aleshores també hi hauria, també, més possibilitats de trobar-hi un treball. La intensitat de l’estudi al màster tenia la seua recompensa amb el temps de lleure que ens hi quedava. Els cap de setmana a Madrid començaven els dijous de vesprada i es perllongaven fins ben entrada la matinada quan acabàvem en algun bar conegut al voltant d’una tassa de cafè o xocolata i les típiques «porres» per menjar després d’una nit amb una intensitat festiva important. L’oferta d’oci i d’esplai es caracteritzava a la capital per la seua varietat, amb tot un seguit de barris i zones que permetien combinar els restaurants, els pubs i les discoteques en funció dels gustos de cadascú.

A més a més, hi havia una perfecta xarxa de comunicació al llarg de tota la nit, de forma que et podies desplaçar fins a cada barri de la ciutat sense importar l’hora. El metro i l’autobús, conegut popularment per tothom com a mussol, funcionaven de forma molt eficient, amb una freqüència de pas notable enfocada, principalment, als joves, que mancàvem de cotxe particular i amb unes combinacions inacabables. A més a més, els problemes d’espai i aparcament començaven a esdevindre un problema greu en termes de mobilitat. Si algun company tenia un vehicle anava molt amb compte a l’hora de desplaçar-se a determinades zones perquè es podia trobar amb la sorpresa desagradable d’haver de marxar per manca d’aparcament. Aquella nit, però, va ser diferent. En comptes d’acabar la nit en algun local d’oci vam decidir fer una visita a una companya que ben prompte va trobar feina. Era Letizia Ortiz, avui reina d’Espanya. Treballava al torn de nit en Bloomberg, un canal continu de notícies ubicat en un edifici on compartia espai amb una agència de notícies. Tot i el nostre estat, ens hi van deixar entrar i durant una estona vam descobrir-ne el funcionament. Era ella mateixa qui es maquillava, es redactava les notícies i, per acabar-ho d’adobar, s’encarregava de llegir-ho davant la pantalla. Pràcticament, el mateix periodista es feia tota la feina, sense l’ajut de ningú més. L’estalvi de mà d’obra era evident en un mitjà tan especialitzat.

Sens dubte, però, eixe estiu del 97 va passar a la història per totes les morts i esdeveniments luctuosos que s’hi van produir a Madrid, a la resta d’Espanya i, finalment, a Europa i van coincidir, en el temps, en les nostres primeres pràctiques en una ràdio d’àmbit estatal. Ara, justament, s’ha complert el vint-i-cinquè aniversari d’eixos fets que els mitjans de comunicació s’han encarregat de recordar amb una gran profusió. Primer va ser el segrest i posterior assassinat del regidor del PP basc Miguel Ángel Blanco, amb un bon grapat d’actes que van envoltar els dies previs i següents als fets. El seguiment va superar totes les expectatives amb jornades laborals des del matí fins la nit per abastar tota l’actualitat. Després, va continuar l’estiu amb la mort de Lady Di, en un accident de cotxe, un dissabte a la nit que ens va obligar, també, a canviar la programació per fer-hi un seguiment exhaustiu dels fets, amb tot tipus de detall fins caure, a voltes, en el morbo i les anècdotes més íntimes. Per acabar-ho d’arrodonir-ho, a les poques setmanes d’acabar l’estiu, va esdevindre la mort de la directora de Televisió Espanyola, Pilar Miró, també en un cap de setmana i com en els altres casos, va sacsejar la redacció, també amb un altre canvi en la graella. Van ser dies d’una intensitat extraordinària que van suposar el «bateig» en la professió, amb un excés d’informació que, fins i tot, va ratllar, precisament, en algunes ocasions, en la desinformació, un dels defectes que afecta, avui dia, els mitjans de comunicació, potenciat per les xarxes socials i els mitjans digitals.