Les Cròniques obreres de Ramiro Reig, publicades no fa gaire, ens aporten un conjunt de materials força rellevants, es tracta d’un personatge singular, xativí com jo mateix,i al que per raons d’edat no vaig conèixer fins la dictadura, i ho és tant en la seua vesant més pragmàtica, com capellà obrer, com per la seua tasca intel·lectual. Aquest comentari no pretén ser una ressenya del conjunt d’escrits que hi podeu trobar al llibre, em limitaré a incidir en algunes qüestions que tenen a veure amb les aportacions que l’autor ha fet al sindicalisme de classe, des de la seua trajectòria gestada al sí del franquisme i que hui en dia representa segons ell diu una realitat «institucional com agent social de la democràcia».

Aquest jesuïta, que es proletaritzà en base al compromís amb els treballadors i les treballadores, estudià profundament la història del moviment obrer, tant a l’estat com al nostre país, seguint també les principals fites i experiències foranies. El seu és un sindicalisme de nou tipus, basat a les assembles, i que al seu parer representa Comissions Obreres. En aquest punt, a diferència d’altres opinions, en la formació d’aquest sindicalisme reconeix el paper que al seu moment jugaren les opcions minories i més esquerres, de forma que malgrat la inexperiència dels joves més radicals la seua presencia «fou decisiva algunes vegades».

En quant a la transició, Ramiro Reig es distancia de les interpretacions al ús, al argumentar i desenvolupar com la democàcia no «es va forjar als despatxos on els aperturistes del antic regim pactaren la transició amb l’oposició», puix com demostren les dades de les lluites i vagues de la tardor franquista, aquest règim «estava ferit de mort, sotmès a un procés d’assajament i enderroc al que no, podia fer front», aleshores, «la democràcia s`encetà a practicar als carrers impulsada per les lluites...» Per altra banda, en allò que afecta a la nostra condició com poble, explícitament va insistir en com el nou sindicalisme tenia que assumir les reivindicacions d’ autogovern valencià. Observeu,doncs, certa dosi d’ heterodòxia, o si voleu de canvi de tarannà, en un persona que estigué fins el seu final afiliada al PCE.

Situat al segle XXI,doncs, el nostre personatge afronta ja amb els reptes del present i futur, tot i reivindicant els guanys de l’estat de benestar, aleshores, als escrits que ens ha deixat, trobem una mena d’ idees en relació al paper del sindicalisme, i que segons ell es situaria en actuar com motor d’una democràcia social, no limitada sols a la protesta. Davant d’ una societat post industrial, amb un predomini brutal del capital financer que exigeix rendibilitats desmesurades, que crea desregulació de les relacions laborals, fa la següent proposta: que el sindicalisme puga negociar sense la necessitat de recórrer necessariament a accions de força, la qual cosa implica que al sindicalisme se li reconega poder contractual, es tracta doncs, de generar un equilibri entre lluita i negociació. Com podeu veure estem davant d’un llegat a considerar.