Per totes i tots és sabut que en política, les dosis d’egolatria estan més que servides. I, curiosament, també té a veure amb el sexe. Generalment, els homes, són bastant més egòlatres que les dones, tot i que també, i com en tot, hi ha excepcions, com per exemple Isabel Díaz Ayuso o Rita Barberá. I aquesta variant, res o molt poc té a veure en les dretes o les esquerres, perquè en tenim per tots els costats. És, senzillament, qüestió d’egos. I això, malauradament, no té ideologia.

Al País Valencià, potser el cas més rellevant, el tenim amb Paco Camps, que només li falta autoanomenar-se Déu en la terra. I no sols al llarg dels anys que va ser president de la Generalitat. I el de Molt Honorable, per molt de tractament protocol·lari que siga, en aquests moments de la pel·lícula, millor m’ho estalvie.

Tampoc podem oblidar a altres personatges com Zaplana o Carlos Fabra. Tots dos mestres de tot allò que no s’ha de fer en política.

Però si ja passem a l’Estat Espanyol i algú s’emporta la palma, podria ser perfectament Pablo Iglesias. Què per què ho dic? Doncs perquè, com diu la dita valenciana «necessita ser la criatura al bateig, la núvia al casament i el mort o morta al soterrament». I sempre. Fins i tot fora de les institucions, que no de la política.

Potser el nom li condicionara la vida. No ho sé. Però si el que busca és passar a la història com un personatge que igual està dirigint un país com a vicepresident de l’Estat, que al capdavant d’un moviment com el 15M que volia canviar les formes de fer política i que, en realitat quasi tota aquella gent, s’ha integrat perfectament als engranatges de la forma convencional de fer política, ho està aconseguint.

Quan a les eleccions europees de l’any dos mil catorze es va obrir el debat de les primàries per a la confecció de les llistes, exceptuant el cap de llista que, per descomptat, anava a ser ell, ja alguna cosa em va ressonar al cap.

Quan decideix deixar la Vicepresidència del govern de l’Estat per a presentar-se com a candidat a les eleccions autonòmiques madrilenyes del quatre de maig del dos mil vint-i-u i deixa anomenada a Yolanda Díaz, com a la seua successora, sense quasi debat intern i, també, assenyalada a Ione Belarra com a secretaria general del partit, a falta de la «formalitat» d’un congrés que ho beneïra, ja va ser, el súmmum de la demostració del seu poder.

No content amb això, quan dimiteix de tot, es dedica als mitjans de comunicació per a no perdre protagonisme en cap sentit. Clar que ara se’n diu combatre la desinformació. Molt bé... Clar que sí.

Al llarg de la vida m’he trobat amb persones que els agrada la política com a forma de servei públic, sense més. Amb ganes de canviar les coses, sense més. I em venen al cap alguns noms que no donaré perquè, segurament s’enfadarien. Aquestes persones, quan han acabat, han tornat sense fer soroll, a les seues ocupacions prèvies o estan buscant el seu futur per a quan acaben, però en silenci perquè el seu temps d’exposició pública ha passat. No la buscaven, però se la van trobar i la van capejar com van poder.

Però aquesta necessitat quasi malaltissa de protagonisme que tenen algunes persones que diuen anar-se’n, però no se’n van, no parla precisament bé d’elles.

I Iglesias, Camps, Fabra, Zaplana, Esperanza Aguirre o Cristina Cifuentes en són alguns exemples del que dic.