Es de suposar que, una proporció significativa de les persones que lligen Levante-EMV haurà vist el film Argentina 1985. Ja saben, la pel·lícula de Santiago Mitre relativa al juí de la cúpula militar argentina responsable de milers d’assassinats. Basada en fets reals la història se centra en els avatars d’un equip jurídic que, no obstant amenaces i perills, s’atrevix a sostindre, des d’un tribunal civil, l’acusació contra els comandants militars que havien ocupat el poder durant la dictadura. 

Ara bé, la qüestió pertinent és: ¿què va ocórrer, què va ser el detonant per a que poguera dur-se endavant el procés judicial contra aquells assassins? La resposta, en principi, sembla òbvia: la caiguda de la Junta Militar; la qual cosa tampoc és dir massa perquè, si copaven el poder i havien exterminat -literalment- una part significativa de l’oposició més radical, no hi havia, en principi, cap obstacle en l’horitzó per a que el règim militar es perpetuara. Evidentment no va ser així, i el motiu, pràcticament únic, pel que la dictadura va petar va ser la Guerra de les Malvines. 

En efecte, enguany ha fet quaranta anys d’aquell conflagració. L’essència del conflicte va consistir en una ocupació de les illes per part de soldats argentins seguida d’una reacció britànica tendent a la recuperació de l’arxipèlag. Dit això, la guerra va estar motivada per la col·lisió de dos mentalitats nacionalistes: l’encarnada pels militars argentins d’una banda i per la primera ministra britànica Margaret Thatcher per altra.

La dictadura militar s’havia instal·lat a l’Argentina mitjançant un colp d’Estat dut a terme en març de 1976 contra el govern, legal i constitucional, de María Estela Martínez de Perón. El que va vindre després ocupa un lloc destacat en la història universal de la depravació humana. Al cap d’uns anys de polítiques estrictament neoliberals l’economia argentina, que cinquanta anys abans havia sigut la segona del món, estava literalment desfeta. L’aplicació estricta dels postulats del lliure comerç i la retracció total de l’Estat en el control de l’economia havien tingut com a conseqüència la importació massiva de productes estrangers, molt més barats i, per tant, la consegüent destrucció del teixit productiu argentí. Els militars, davant l’aclaparador volum del deute nacional decidiren tirar endavant. Els nacionalismes precisen de l’enemic exterior per cohesionar l’interior. La invasió a les illes Malvines era, sobre el paper, un pla perfecte. La Junta Militar es llavaria la cara recuperant per al país allò que era una legítima aspiració; la manera de dur-la a terme, però, era una flagrant violació de la legalitat internacional. En el càlcul dels militars hi havia la confiança, plenament infundada, en què Anglaterra no es molestaria a mobilitzar-se militarment per recuperar un arxipèlag perdut en les profunditats de l’Atlàntic sud.

Els càlculs dels militars no tingueren en compte la personalitat de la primera ministra. Havia accedit al poder en 1979. I ho havia fet defensant la política econòmica preconitzada per sir Keith Joseph qui, amb una mena de conversió religiosa, havia abjurat dels principis keynesians que havien animat els diversos governs des de la postguerra per acabar assimilant les teories monetaristes de Milton Friedman, famós professor d’economia de la Universitat de Chicago. Margaret Thatcher no va enganyar. Durant la campanya electoral, amb una neta claredat ideològica, va prometre una transformació radical del país. No sols a nivell econòmic: també pretenia restaurar el prestigi al què creia que tenia dret el Regne Unit no obstant la pèrdua de l’imperi. En arribar al poder va esborrar la paraula «consens» de l’horitzó de la política conservadora. De fet va fer menys concessions i va arribar a menys acords que cap altre primer ministre britànic des de la guerra. Així mateix afirmava haver arribat al poder no per ser dona, sinó per la seua vàlua. La política monetarista va estar acompanyada de la reducció de la intervenció estatal en l’economia i, per llei, es va limitar la influència dels sindicats. Era l’inici del «big bang» desregulador. En qualsevol cas, a finals de 1981, sols la quarta part dels votants creien que Margaret Thatcher estava fent-ho bé com a primera ministra.

Els postulats econòmics -monetarisme- i polítics -nacionalisme- de l’Argentina i el Regne Unit no diferien massa. Ara bé, hi havia dos diferències fonamentals: el Regne Unit era una democràcia, per una banda i, per altra, la política econòmica, en el cas britànic obeïa a conviccions pròpies i anava acompanyada de gent preparada per dur-les a terme. En el cas argentí eren les receptes econòmiques havien vingut de fora i les havien aplicat incompetents. 

Curiosament, als inicis del govern conservador de la senyora Thatcher, un memoràndum del secretari de Relacions Exteriors i ministre de Desenvolupament en l’Exterior, lord Carrington, aconsellava de prosseguir les converses amb Argentina per a explorar solucions polítiques i econòmiques. Peter Carrington aconsellà les negociacions amb Argentina per evitar que aquella cúpula militar en fera ús de la força per capturar les illes. Fins i tot s’arribaren a fer converses a Nova York per arribar, mitjançant un arrendament, a un tipus de solució similar al de Hong Kong. Les propostes del ministre d’Afers Exteriors anaven en este sentit i, el govern britànic estava interessat en l’arrendament. 

La invasió argentina de l’arxipèlag va suposar, d’entrada, la impossibilitat de continuar amb les negociacions. Atés el tarannà de fermesa i orgull nacional de la primera ministra britànica, la resposta d’aquell país no va ser el d’intentar negociar, sinó l’assumpció de la força. El resultat es ben sabut. Davant d’unes forces militars procedent de lleves de reemplaç, els britànics situaren tropes professionals, entre elles, els celebèrrims gurkes. El resultat polític va ser doble: l’afermament de la senyora Thatcher en el govern i la derrota dels sindicats. En l’altre extrem, la caiguda dels militars que ho havien fiat tot a la carta de la invasió. 

Un segment de les crítiques que he llegit sobre este film fa referència a l’incompliment de les penes establides per la sentència contra els militars. És una opinió. Allò substancial, però, és el fet que hi hagué una condemna jurídica contra el sistema militar. Ací, a Espanya, no sols no hi hagué sentència militar, sinó que ni tan sols ha arribat la sentència política: una lleugera diferència.