L’amic i company Ferran

Vespres de Nadal de l’any seixanta havia quedat al local de Lo Rat Penat per tal de imprimir el primer numero de Diàleg, Eliseu em digué que a poqueta nit acudirien dos «experts» per tal d’ajudar-me en tal feina, doncs, calia posar en funcionament una multicopista que estava amagada des del final de la guerra darrere d’un armari. No els coneixia, un era Quico Mira i l’altre Ferran Zurriaga, el primer semblava de fàcil paraula, el segon,però, resultà més reservat i parlava poc. La cosa es complicà, la màquina en qüestió es resistia, no hi havia manera de que funciones, la tinta no feina més que escampar-se, aleshores, després de cert temps Mira ens abandonà, amb la camisa bruta, restant Ferran i jo. Llavors Ferran em digué: «crec que aquest xicot no sap molt més que nosaltres, així és que tu i jo amb paciència anem a seguir a veure si ho aconseguim»; finalment després d’hores, i poc abans d’acabar la nit, la maquina funcionà. Eixa fou la primera lliçó que em dona el Ferran: perseverança, voluntat, i feina. Així ha estat ell durant tota la vida, fent país i molt més, amb poques paraules i fets.

En aquells primers anys de represa valencianista, va estar un company que ens aportà idees i sobre tot allò d’actuar amb coherència. Estudiant de Magisteri amb una vocació molt arrelada, amb poques paraules aportava la seua, així recorde com al primer pis d’una casa antiga del carrer Carnissers, lloc on residia durant la setmana i que era d’una tia seua, ens reunien amb l’Eliseu on redactàvem «Lluita, la veu dels que no tenen veu», després els textos s’els emportava a Olocau i a casa de la seua avia el imprimia amb una vietnamita, es tracta d’un un pamflet que durant uns mesos va circular i motivà la polèmica a Levante «peridico del movmiento» entre el falangista Diego Sevilla Andrés i Joan Fuster. En la mateixa línea d’actuar, el 1962 arran de les detencions que es produïren durant la primavera , Ferran sense dir-nos no res, va fer un pamflet de solidaritat amb els estudiants que estaven a la comissaria.

Ferran, però, en acabar els estudis seguí la seua trajectòria en el camp de l’ensenyament, al que li ha dedicat allò de molta paciència i, com ja he assenyalat feina, resultat de la qual ha estat una tasca a les aules, acompanyada per la participació en moltes iniciatives i aportacions en la renovació pedagògica, així com a l’ introducció del valencià i l’ investigació. Amb motiu del seu recent traspàs, s’ha glossat la seua enorme contribució en matèria educativa, essent un referent en l’escola i molt en concret en la pedagogia moderna. La darrera vegada que ens trobaren fou fa poc, i em passà el llibre que havia fet sobre el mestre Herminio Almendros. No vaig a insistir més en allò que altres ja s’ha apuntat. Ferran Zurriaga ha estat una persona clau, ha fet, doncs país, i ho ha fet sense buscar premis o distincions, ni adulant als que manen, ni atribuint-se mèrits.

Llegint el que han altres han escrit, he trobat,però, un fet sorprenent: els seus mèrits son més que rellevants i evidents, tanmateix, el resultat de la seua feina ocupa molts espais, no obstant, els reconeixements que ha tingut per part institucional son pocs per no dir inexistents. Curiós, tal vegada la seua discreció ho pot explicar.