Manuel Borja-Villel

En algunes converses de pub, o siga, en L’espígol de Castelló, havia compartit fa cinquanta anys, la voluntat d’aventura entre Barcelona, Nova York i la resta del món, del savi Manuel Borja-Villel, que en aquells temps parlava de descobriments de les arts del món i ara compareix públicament amb la segura expressió d’un impossible per a gent com ell o com jo: la jubilació. Amb el motiu del Fugit irreparabile tempus de les Geòrgiques, o el procedent del Llibre de Job: sicut nubes, quasi naves, velut umbra: núvols, naus, ombra: un quadre.

¿Jubilació, silenci de la seua obra? Impossible, diguen el que diguen de la notícia les xarxes. Parlant de xarxes físiques: l’entramat metàl·lic amb què va coronar la Fundació Tàpies, que ell va posar en el mapa de la ciutadania local i internacional de l’art. I sobretot, el seu estil actiu d’entrellaçament de conceptes i d’accions, de pensament estètic i discurs social, d’inclusió d’avantguardes de l’Amèrica Llatina i la del Nord, i de vinculació visual i crítica amb els moviments socials del recent garbuix anomenat 11-M, o les crítiques a l’España del 92. O de la dura resistència diària i creativa del barri de Lavapiés. Això mateix: parlem del Museo Situado i del jardí obert que l’envolta, i del manifest Una ética de la catástrofe, contra la miserable manipulació política que pateix en aquests anys tota la ciutat de Madrid i els seus contorns.

O siga: parlem de la República que ha gestionat durant dues dècades, el Museu Reina Sofía. Exacte, parlem d’eixe museu i de tots els museus, sempre reordenant-se físicament o mentalment: com diria Paul Valéry, i deu recordar Manuel de la seua infantesa de Borriana: la mer, la mer toujours recommencée. Un palau convertit en la república presidida pel Guernica de Picasso; i per al meu gust, per l’entrada d’El pueblo espanyol tiene un camino que conduce a una estrella, d’un altre exiliat, Alberto Sánchez: les tragèdies i els ideals del segle XX, abans i després de la seua presència en l’Exposició internacional de París del 137. I sobretot, un palau i un jardí on, encara que s’hi exposen les obres tant o més per ‘documents’ que per ‘obres d’art’, s’hi descobreix cada dia diferent, un passeig, un laberint, un reportatge.

Gràcies, Manuel. Les converses continuen, les ganes necessàries de mirar, d’escoltar, de comprendre i treballar.