La incomoditat de les dones

En un programa matinal de ràdio de diumenge, Juan José Millás feia una lectura molt interessant del que suposa el llenguatge i el sexisme en les nostres vides. L’escriptor assegurava que el llenguatge és un gran productor de realitats i també és una eina de les més respectuoses i igualitàries que en cap cas és sexista; i, a més, també deia que el llenguatge manté la seua autenticitat i puresa sempre; i, per tant, entenem que som només les persones, amb l’ús que fem del llenguatge, les que el convertim en sexista, o en racista, o en comunista, o en catòlic, etc. La responsabilitat de projectar i crear la realitat és sempre nostra, de les persones, mai no del llenguatge.

L’escriptor, per tal d’il·lustrar bé la seua opinió, va introduir en l’anàlisi el verb «incomodar», al voltant del qual girava el seu raonament. Tota la vida hem usat, per exemple, «advocat» o «enginyer», com a genèrics tant per a dones com per a homes; però ara, aquests genèrics i moltíssims més entropessen de sobte amb el nom d’una dona al seu costat, que exerceix qualsevol d’aquestes professions; i és en aquest punt on el llenguatge es troba tan incòmode que necessita resoldre, i la solució que aquesta eina respectuosa i igualitària proposa és fàcil: «advocada» i «enginyera». Així doncs, la incomoditat queda ràpidament resolta.

Aquesta solució, tan fàcil i tan òbvia, fa només vint anys no ho era; i, a pesar de l’article 48 d’aquella incipient Llei 9/2003, de 2 d’abril, de la Generalitat, per a la igualtat entre Dones i Homes, costava molt pensar en la importància del llenguatge com a motor de canvi en la societat i que, a més, poguera consolidar-se en els discursos parlats i escrits; era difícil imaginar que tant en els llibres de text escolars d’Infantil, Primària, Secundària i Batxillerat, com en els manuals d’estil dels mitjans de comunicació o en la documentació publicada en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, per exemple, començara a tractar-se el llenguatge inclusiu com a un agent social d’igualtat per a la nostra societat; i també era difícil que en aquesta qüestió li adjudicàrem al llenguatge el valor i la importància real que té. També ens resultava inimaginable que els esmentats llibres de text canviaren continguts i començaren a aparèixer noms de dones destacades en totes les disciplines, perquè estaven amagades en una mena de «currículum ocult» que semblava inexistent, com ha defensat, treballat i visibilitzat sempre la professora i investigadora Ana López Navajas.

Les dones, nombroses en la universitat i en el mercat laboral qualificat i en tots els seus àmbits, representàvem la incomoditat que trobava el llenguatge per a fer concordances correctes i amb aquestes discordances contribuírem al canvi de perspectiva; per això, a hores d’ara ja tenim molt clar que una dona mai no pot ser, per exemple, «una advocat», i que en tot cas serà «una advocada». Les incomoditats comencen a convertir-se en obvietats.

Si la paraula ens ajuda, a les dones, a conquerir espais de poder, el fet de prendre la paraula i de prendre decisions ens ajuda encara més.

Les dones sempre resultem incòmodes en aquelles situacions on hem de decidir i transformar, i com veiem últimament i com sempre, en totes les qüestions relacionades en els nostres drets i les nostres llibertats. Per això, el llenguatge i la manera de contar-ho és el primer pas on hem de guanyar la batalla, i a partir d’ací la resta. Possiblement, una de les coses que li ha falta a la «Llei del sí és sí» haja sigut contar-la i explicar-la millor, amb més pedagogia i sense pressa, perquè com diu Carmen Calvo, ex-vicepresidenta primera del Govern actual i ex-ministra «... el problema es muy grave...». D’altra banda, i pel que fa a la presència de les dones en llocs de decisió, i com diu també l’ex-vicepresidenta, la qüestió no és solament la paritat o els percentatges en llistes electorals, en juntes de govern o en consells d’administració de les empreses privades..., el tema de fons i realment important és poder introduir en tots els espais de decisió la perspectiva de canvi real que transforme la societat masclista que vivim i patim a diari, per a poder deixar de ser sempre incòmodes, de protagonitzar temes incòmodes i aconseguir normalitzar i assentar, definitivament, la igualtat plena.