Les notícies sobre el baix ús del valencià en l’escriptura són freqüents últimament. Fa dos setmanes, en esta mateixa pàgina de Panorama, el titular d’una informació deia «Només el 15% de la població envia whatsapps en valencià». Eixe percentatge es referia a la població de zones valencianoparlants. Fa un poc més de temps, una notícia també informava que només un 2,9% d’opositors a les proves per a funcionaris de la Generalitat triava el valencià en eixos exàmens. Percentatges molt baixos, per a una llengua pròpia i oficial, després de quasi 40 anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV).
Els organismes encarregats de la política lingüística valenciana, des de la implantació de la LUEV, i abans, des de sectors universitaris i culturals, han anat creant departaments, organitzant campanyes i establint mesures de protecció i de foment del valencià, amb bons resultats en alguns àmbits. Però no són els que caldria esperar, per a parar el descens del seu ús i remuntar fins a aconseguir la normalització completa, com a llengua oficial, històrica i pròpia dels valencians. La situació sociolingüística de llengua minoritzada fa molt difícil la seua recuperació, perquè este idioma no té els elements i recursos que sostenen o expandixen una llengua d’estat (poder econòmic, militar, administratiu, eclesiàstic, etc.). Tampoc té el mateix reconeixement ni el nivell legal o constitucional de l’idioma que el minoritza.
A falta d’eixos elements, és més que convenient una reforma normativa, que lleve o disminuïsca la gran inseguretat que provoquen en l’usuari moltes de les normes lingüístiques i, sobretot, cal que les mesures de foment del valencià vagen necessàriament associades a un patró lingüístic identificador i reconegut com a propi, en l’ensenyament, en l’Administració, en els mitjans de comunicació i en tots els àmbits formals. El model de valencià llibresc, amputat i ortopèdic, imperant des de mitjan segle passat, inspirat en el noucentisme elitiste barceloní, no és l’adequat per a promocionar una revitalització de la nostra llengua en les condicions sociolingüístiques existents. El model de valencià «formal» de l’«aquest», «veure», «us dic», «parteix/agraeix», «asseure/seure», «cercar», «oncle», «lladruc», «prémer», etc., usat i fomentat en els documents de l’Administració, en l’ensenyament i en els àmbits «formals», i induït en programes de traducció i correcció, i el bandejament en eixos espais dels usuals «este», «vore», «vos dic», «partix/agraïx», «assentar-se», «buscar», «tio», «lladrit», «apretar», etc., contribuïxen a rebutjar el valencià, per falta d’identificació de la immensa majoria de valencians amb eixe model lingüístic. Una cosa és la innegable unitat en la diversitat de la llengua i una altra és la subordinació i la uniformitat basades en un centralisme catalanooriental excloent de moltíssimes paraules, expressions i locucions valencianes, balears i catalanes perifèriques.
I igual que es fan enquestes sobre usos d’esta llengua, caldria que se’n feren sobre la normativa i el model lingüístics. I sobre els exàmens i altres «disposicions».
El camí d’acceptacions normatives que ha seguit l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en els últims anys ha sigut molt positiu. Esperem que seguisca aixina. I mantingam el principi que la llengua la fa el poble. O no?