Fem que el valencià no recule, fem que remunte

Les notícies sobre el baix ús del valencià en l’escriptura són freqüents últimament. Fa dos setmanes, en esta mateixa pàgina de Panorama, el titular d’una informació deia «Només el 15% de la població envia whatsapps en valencià». Eixe percentatge es referia a la població de zones valencianoparlants. Fa un poc més de temps, una notícia també informava que només un 2,9% d’opositors a les proves per a funcionaris de la Generalitat triava el valencià en eixos exàmens. Percentatges molt baixos, per a una llengua pròpia i oficial, després de quasi 40 anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV).

Els organismes encarregats de la política lingüística valenciana, des de la implantació de la LUEV, i abans, des de sectors universitaris i culturals, han anat creant departaments, organitzant campanyes i establint mesures de protecció i de foment del valencià, amb bons resultats en alguns àmbits. Però no són els que caldria esperar, per a parar el descens del seu ús i remuntar fins a aconseguir la normalització completa, com a llengua oficial, històrica i pròpia dels valencians. La situació sociolingüística de llengua minoritzada fa molt difícil la seua recuperació, perquè este idioma no té els elements i recursos que sostenen o expandixen una llengua d’estat (poder econòmic, militar, administratiu, eclesiàstic, etc.). Tampoc té el mateix reconeixement ni el nivell legal o constitucional de l’idioma que el minoritza.

A falta d’eixos elements, és més que convenient una reforma normativa, que lleve o disminuïsca la gran inseguretat que provoquen en l’usuari moltes de les normes lingüístiques i, sobretot, cal que les mesures de foment del valencià vagen necessàriament associades a un patró lingüístic identificador i reconegut com a propi, en l’ensenyament, en l’Administració, en els mitjans de comunicació i en tots els àmbits formals. El model de valencià llibresc, amputat i ortopèdic, imperant des de mitjan segle passat, inspirat en el noucentisme elitiste barceloní, no és l’adequat per a promocionar una revitalització de la nostra llengua en les condicions sociolingüístiques existents. El model de valencià «formal» de l’«aquest», «veure», «us dic», «parteix/agraeix», «asseure/seure», «cercar», «oncle», «lladruc», «prémer», etc., usat i fomentat en els documents de l’Administració, en l’ensenyament i en els àmbits «formals», i induït en programes de traducció i correcció, i el bandejament en eixos espais dels usuals «este», «vore», «vos dic», «partix/agraïx», «assentar-se», «buscar», «tio», «lladrit», «apretar», etc., contribuïxen a rebutjar el valencià, per falta d’identificació de la immensa majoria de valencians amb eixe model lingüístic. Una cosa és la innegable unitat en la diversitat de la llengua i una altra és la subordinació i la uniformitat basades en un centralisme catalanooriental excloent de moltíssimes paraules, expressions i locucions valencianes, balears i catalanes perifèriques.

I igual que es fan enquestes sobre usos d’esta llengua, caldria que se’n feren sobre la normativa i el model lingüístics. I sobre els exàmens i altres «disposicions».

El camí d’acceptacions normatives que ha seguit l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en els últims anys ha sigut molt positiu. Esperem que seguisca aixina. I mantingam el principi que la llengua la fa el poble. O no?