Cremar València

L’ús dels focs d’artifici, com és ben sabut, ha estat generalitzat des d’antic pels valencians, sempre que hi ha alguna cosa que festivar: el soroll de les traques, les mascletaes, o els més esteticistes castells, no falten en les nostres en qualsevol de les nostres celebracions. Fins i tot, en festes privades solen aparéixer aquests complements sonors o lumínics que, d’alguna manera, fan de caixa de ressonància de les nostres alegries, anunciant al món els nostres sentiments joiosos. Des de l’època medieval, a la ciutat de València, en les entrades dels reis o en altres motius de festes –especialment les religioses, o quan es celebraven victòries militars-, fer focs, fer llumenàries, era un dels moments esperats per les gents que hi participaven: a les portes de les cases, per exemple, es posaven llums (ciris, torxes…) i es disparaven coets. Dalt el micalet es feien alimares, com també en altres campanars i edificis alts. Com més rica era una casa o una institució –la Seu, la Ciutat, la Generalitat-, els adornaments lumínics eren majors, no cal dir-ho.

Com exemple, diré que el 1755, festivant el tercer centenari de la canonització de sant Vicent Ferrer, a València es feren tota classe de focs d’artifici, com molt bé relata el jesuïta Tomàs Serrano en un seu extens paper on fa un detallat inventari de tot el que es va fer. Però em cridà l’atenció, en el seu llibre, la descripció que fa d’una gran instal·lació -com diríem ara. que es va fer dalt de l’edifici de la Generalitat: els focs d’artifici, a mesura que s’anaven encenet, formaven la paraula VALÈNCIA. L’enginy, a cap de nosaltres ens sorprendria, ara. Però, en aquell moment degué fer una gran sensació, als qui s’ho miraven.

No sé per què, en una jornada electoral com la que es viurà el dia que açò haja estat publicat, he volgut recordar aquella anècdota. Segurament, perquè sé que aquesta nit es llançaran focs d’artifici, també. I espere que, en un desig d’autodestrucció, la societat valenciana no veja cremar el nom de València -a la nit-, com varen fer aquells senyors i aquelles senyores del segle XVIII, que s’ho devien mirar amb la il·lusió d’uns infants -mentre parlaven quasi tots en la llengua pròpia d’un país que el centralisme borbònic volia anul·lar. Nosaltres ho podríem veure-ho com un senyal apocalític. A tot cas, nihil novum sub solem i cremar València no ha estat mai gens fàcil i no ho serà. I molts, com jo, podem ser botó de mostra.