Fins el monyo…

Fa una setmana que no deixem d'escoltar per tot arreu el que li ha passat i està passant un jove a Tailàndia per haver assassinat a un altre home colombià. Bé assassinat, esquarterat i els pedaços repartits per llosc diferents. Però l’assassí és un jove ben plantat, fill de gent coneguda i per això tots els mitjans han desplaçat a l’altre cantó del món a enviats especials per conéixer cada detall de què allà està passant.

A Polònia hi ha detingut un periodista des de fa any i mig i poca gent ho coneix i molt menys el seu nom. Li diuen Pablo González i està acusat d'espionatge pels serveis de seguretat polonesos, sense que s'hagen fet públiques proves contra ell. El van detindre el vint-i-huit de febrer de dos mil vint-i-dos, quan informava sobre la crisi humanitària a la frontera entre Polònia i Ucraïna, després de la invasió russa. "Es tracta d'un cas sense precedents, ja que és l'únic periodista empresonat en un Estat membre de la Unió Europea" afirmaven des de la Federació d'Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE). Insistisc en el fet que, almenys jo, no he vist que un fet així haja obert cap informatiu ni de ràdio ni televisiu com està ocorrent amb el cas de Tailàndia.

Al que portem d’any i fins al huit d’agost s’han registrat seixanta-quatre feminicidis i altres assassinats de dones a Espanya. Tretze d’ells al mes de juliol. Tampoc ni cap d’ells ha obert cap informatiu ni ha tingut la cobertura mediàtica que s’està fent al cas de Tailàndia. Fins i tot algun mitjà ha fet titulars sobre aquests assassinats de dones que fa vergonya llegir-los. Continua havent molt poca implicació per part de quasi tots els mitjans de comunicació d’anomenar-los pel que són: Assassinats masclistes i es continua jugant amb eufemismes que busquen justificar als agressors. I, mentre no es fique el focus als qui realment són els assassins i es mire cap a un altre costat se seguirà assassinant dones. I el focus està molt clar: Els assassins.

El cap de setmana passat tant les xarxes socials els mitjans de comunicació treien flames amb l’actuació del conjunt musical Amaral perquè la seua component Eva, va cantar una cançó amb els pits fora. La cançó es diu “revolución” i ella va fer un al·legat sobre les llibertats de les dones i el feminisme. Doncs bé, el feminisme té una agenda pròpia que passa per l’abolició de la pornografia i la prostitució, l’eliminació de totes les violències masclistes, l’abolició del gènere, la prohibició i la persecució dels ventres de lloguer i el negoci de l’ovodonació o la finalització de la desigualtat laboral i la bretxa salarial que manté a les dones en la precarització i la pobresa, són, només alguns dels punts que conformen aquesta agenda. Per a res la sexualització dels cossos de les dones, encara que es crega, forma part de l’agenda feminista radical. Que si, que per a alguna gent serà molt revolucionari ensenyar els pits en públic, però per a mi no ho és, ni tampoc és feminista.

Necessitem amb urgència una revisió sobre la misogínia que encara ho travessa tot camuflada de moltes maneres. I és així, perquè el patriarcat està molt viu i se sap disfressar de moltes maneres per a perviure i mantindre la seua salut de ferro.

I mentre siga molt més important la vida d’un jove assassí a Tailàndia que la de més mil dues-centes dones assassinades per les seues parelles o exparelles als últims vint anys, seixanta-quatre d’elles fins al huit d’agost, alguna cosa s’està fent malament o, fins i tot molt malament.

I, de veritat que estic fins al monyo d’aquesta falta d’empatia amb les víctimes de les violències masclistes i de la banalització de tots els problemes greus que ens afecten a les dones. I vull recordar que som més de la meitat de la població mundial.