A favor de la doble denominació català/valencià

Un dia ens alcem i ens trobem el que sembla un miracle! I és que això que durant 40 anys ha estat impossible, intocable, il·legal i no sé quantes coses més! que les llengües cooficials puguen ser utilitzades en el Congrés dels Diputats, pot ser una realitat de manera quasi immediata. Ens trobem davant una situació a la que no estem acostumats, la coherència! el que s’hauria d’haver fet des de l’aprovació de la Constitució Espanyola l’any 1978 que, no solament no nega la possibilitat del seu ús, sinó que a l’article 3 deixa clar que les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts i que les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya són un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.

Érem molts qui defensàvem el seu ús a totes les institucions de l’Estat, recorde una vegada, ja fa anys, que vaig anar al museu de El Prado i vaig demanar fullets en català, em van dir que no en tenien, de fet no en tenien en cap llengua de l’estat, però podies trobar-ne en francès, anglès, alemany..., vaig posar una reclamació, em van fer pujar a l’últim pis, això no es podia fer baix, a l’entrada, t’havies de molestar i molestar a la gent que anava amb tu retardant la visita al museu, però ho vaig fer! sense cap resultat positiu com era d’esperar. Sempre, tant en governs de dretes com d’esquerres, es negava la possibilitat i, sistemàticament, des de la presidència de la Mesa, feien emmudir qui gosara parlar en el Congrés dels Diputats amb una llengua diferent al castellà.

Sigam positius! Ara sí! Ja es podrà parlar en qualsevol llengua oficial de les Comunitats Autònomes que tenen la sort de ser oficialment bilingües, i ho podrem fer perquè interessos polítics així ho volen i ara tothom s’afanya en defensar el patrimoni lingüístic d’Espanya. De la nit al matí, en tertúlies, personatges d’un signe polític i del contrari, cadascú amb els seus arguments, el tema «l’ús de les llengües cooficials a l’hemicicle» deixa de ser tabú i els que no hi estan d’acord busquen arguments com: la difícil gestió per fer-se entendre, que això de la traducció simultània pot llevar espontaneïtat i rapidesa en les intervencions, que es necessitaran traductors, que serà més car, etc. ximpleries que ja estan resoltes en un Senat inoperant i poc útil en aquesta qüestió i que disposa de traductors en les diferents llengües de l’Estat, valencià i català inclosos, sí, per separat! Això sí que és malgastar recursos! valencià i català! com si es tractara de dues llengües diferents? Doncs sí, al Senat ho tenen clar!

Per això, i ací és on volia arribar, aprofitem l’avinentesa històrica i fem les coses bé! amb trellat i amb rigor científic! Tant el DNV (Diccionari Normatiu Valencià) de l’AVL, com la RAE (Reial Acadèmia Espanyola), com totes les universitats del món, reconeixen la unitat de la lengua. Arribats en aquest punt ja m’esperava jo que el nou govern valencià eixiria desaforat reclamant que el valencià hauria d’estar també present a les Corts Espanyoles. Tots sabem el que hi ha darrere d’aquesta reivindicació, el secessionisme lingüístic de facto, secessionisme que ja està present al Senat i, que jo sàpiga, ningú ha denunciat, i que es manifesta al contractar traductors diferents per al valencià i per al català; en pàgines «oficials» on es tradueixen els mateixos documents i informacions al valencià i al català, i fora ja de les institucions públiques, si entrem en el corrector del Word, diferencia valencià i català com a llengües diferents, mentres que per a l’espanyol i moltes altres llengües s’aixopluguen amb el mateix nom però amb trets propis que no els obliguen a canviar el nom de la llengua. També, si anem a qualsevol caixer automàtic et dona l’opció de valencià i català, i així a poc a poc, com un plugim, aquest secessionisme lingüístic va calant en la gent del carrer que es pregunta si davant totes eixes evidències serà cert que valencià i català són llengües diferents?

Quan estudiava filologia tenia clar que el gallec i el portugués eren la mateixa llengua, que es van separar perquè el portugués tenia al darrere un estat propi, Portugal, i el gallec a força d’apropar-se al castellà s’ha anat distanciant del portugués i, per això, tant gallecs com portuguesos, uns pensen que es tracta de varietats diferenciades d’una mateixa llengua mentres que d’altres consideren que es tracta de llengües distintes, si s’hagués continuat dient gallegoportugués, aquest secessionisme no s’hauria produït, per què? Perquè el nom fa la cosa i si no es nomena no existeix, i les paraules defineixen i etiqueten el què volem dir, i aquest és el cas del català/valencià, i s’hauria d’etiquetar així perquè com diu la RAE «el valencià és la varietat del català que es parla en gran part de l’antic regne de València i que se sent com a llengua pròpia». Ahí està el fons de la qüestió «que se sent com a llengua pròpia». Per això cal mirar més lluny, ser generosos, no caure en els paranys dels que abanderen l’anticatalanisme parlant només en castellà, aquells que no senten com a llengua pròpia el valencià i senzillament no volen que existisca. El poble necessita serenitat i explicacions i no usar el tema de la llengua com a «arma» política, perquè les llengües són riquesa, són patrimoni, serveixen per a unir no per a enfrontar i si arribem al Congrés amb la denominació de català/valencià, el nostre valencià podrà fer camí, serà usat sense complexos, sense vergonya, per a que com diu l’escriptor romanés Norman Manea «la nostra llengua esdevinga la llengua interior, la llengua domicili» independentment de quantes llengües aprengam i pugam arribar a parlar amb fluïdesa.