Conxa la Rellotgera

A ma mare i les seues cuidadores.

Meryl Streep, quan rebia el premi Princesa d’Astúries, ens parlava de la necessitat d’empatia en aquest mon. En un discurs magnífic, que l’actriu ens va regalar, posava en valor l’enorme importància que té saber posar-nos en la pell de les altres persones i saber escoltar, però no només en la pell de les persones que ens agraden o amb les que connectem ràpid, sobretot en la pell de les persones que no ens agraden tant o que simplement no connectem, i és ahí on està la gràcia. L’actriu agraïa a la seua professió l’oportunitat que li ha donat per a aprendre a mirar així la vida.

Quan transitem i ens endinsem per les latituds sanitàries i assistencials, de cuidar i de curar, tenim l’ocasió d’entendre i aprendre un poc més de la vida i d’arribar també a la mateixa conclusió que l’actriu, però per uns altres camins, clar, no tan glamurosos. Les persones que cuiden i dignifiquen la vida de les que són majors i estan malaltes ens donen a diari lliçons d’empatia d’alta densitat sense la qual la professió de cuidar i pal·liar seria impossible. Es tracta d’un col·lectiu molt feminitzat, on els cuidadors són minoritaris, com tantes professions relacionades amb els estereotips de gènere, com cuidar i educar, i que des de l’àmbit domèstic s’han iniciat sempre.

Aquestes cuidadores i cuidadors dignifiquen a diari la vida dels i les pacients, i s’impliquen i comprometen en l’acompanyament fins al final; aquesta actitud, a més d’empatia, també comporta una important sobredosi de generositat, sense la qual, tampoc no seria possible.

Moltes de les dones cuidades, per no dir totes, han sigut primer les cuidadores de sa casa, de les filles, fills, iaios, iaies i del marit; i, fins i tot, han estat solapades per darrere de la malaltia dels marits que, quan ells moren, tornen a fer-se visibles, en molts casos amb una malaltia irreversible ocultada. En canvi, les cuidadores i cuidadors assistencials a domicili o en residències són professionals, formats i rigorosos en el seu treball, imprescindibles per a l’Estat de Benestar i per a les nostres vides, que demanda una xarxa sociosanitària i assistencial pública més enfortida i amb una normativa sobre Dependència més àgil i millorada.

Amb tot i això, les nostres mares, sobretot les nascudes fa més de setanta anys, no tingueren tanta sort com nosaltres, eren un altre tipus de cuidadores, nomenades per imperatiu social i encarregades de reproduir l’estereotip cuidador amb les seues filles, encara que fora injust. Dins de les seues contradiccions, de la seua angoixa, de la pressió domèstica i familiar, i la falta de normativa i de recursos públics, moltes d’elles, o la majoria, no tingueren més remei que fer el que, en una altra ocasió, també digué Meryl Streep, per a tirar avant: «Coge tu corazón roto y conviértelo en arte», perquè cuidar, clar, també és un art.