El verb «concebre» prové del llatí «concipere», format a partir de la combinació del prefix «con-», que aporta la idea de 'unió', i del verb «capere» (transformat a «-cip-» per un procés d'apofonia), que significa 'agafar, prendre'. Originàriament, el verb «concebre» tenia exclusivament un sentit fisiològic, reduït a la idea de 'quedar fecundada una femella'. Però, per analogia, el significat de «concebre» anà estenent-se a uns altres àmbits per a fer referència, en primer lloc, a processos mentals que suposaven l'engendrament de noves idees. És així com es passà a «concebre projectes», volent indicar el moment en què començaren a prendre forma en el pensament. I també a «concebre sentiments» quan algun fet desperta l'esperança, l'amor, l'odi...
Per influència del castellà, el verb «concebre» col·loquialment se sol conjugar com si fóra un verb de la tercera conjugació: *«concebir». Però, formalment, no és *«concebisc», *«concebixes»..., sinó «concep», «conceps»...
