L'expressió «xano-xano» s'usa per a indicar que alguna activitat es fa amb calma però sense parar. També hi ha la variant «xino-xano», d'ús molt estés.
A pesar de l'extensió que té actualment, l'origen d'esta expressió és prou recent. Es documenta per primera vegada a començaments del segle XX. Prové de l'expressió «ciano-ciano» (pronunciada igual que en valencià), variant genovesa de l'expressió italiana «piano piano», usada per a demanar tranquil·litat davant d'una situació estressant. «Piano piano si ottiene tutto», diuen els italians, en una fórmula lexicalitzada de ressonàncies vaticanes.
La grafia de l'expressió ha presentat vacil·lacions al llarg del temps. «Xano, xano, s'ha curat la malalteta!», escrivia Rodolf Sirera en «Tres farses populars sobre l'astúcia», obra de 1987. Però, actualment, d'acord amb el criteri fixat per la «Gramàtica normativa valenciana», els compostos reduplicatius en què es repetix, parcialment o totalment, un constituent o un patró rítmic s'han d'escriure units amb guionet.
