La paraula «geni» prové del llatí «genius». En l'antiga Roma amb este vocable es designava una espècie d'esperit que naixia amb cada persona, destinat a protegir-lo i assistir-lo en les seues decisions, modelant així el seu caràcter i les seues capacitats. El geni era festejat amb ofrenes i celebracions, especialment el dia del natalici, i era representat en relleus i pintures com un jove alat que portava en una mà una cornucòpia, símbol de l'abundància. Esta idea de geni es traslladà a la mitologia cristiana amb la figura de l'àngel de la guarda, que s'encarrega de la custòdia de cada persona.
A partir d'esta creença, la paraula «geni» passà a designar el caràcter de cada persona, especialment quan es tracta d'individus amb tendència a la irascibilitat, i també les especials aptituds d'algú per a fer una determinada activitat. Col·loquialment, des de ben antic, esta paraula se sol pronunciar «gènit», amb una «t» adventícia que actua de suport fonètic.
