Amb l'adjectiu «estentori» es fa referència a una veu o un crit que ressona molt fort. Enric Valor, en la seua novel·la «Sense la terra promesa», descrivint la veu de mossén Remigi Boltà, en diu que té una veu« »«ovina i estentòria», i Martí Domínguez, en «Els horts», també fa referència als «riures estentoris».
Són els usos normals de la paraula «estentori». Però, per analogia amb esta potència sonora, alguns escriptors han passat a usar esta paraula aplicant-la a uns altres àmbits, i per tant amb matisos semàntics nous. Joan Fuster, per exemple, parla de la «insolència estentòria», i Joan Garí, de «reminiscència estentòria».
L'origen de la paraula «estentori» és molt curiós. Es tracta d'un cultisme pres del llatí «stentoreus», que l'havia pres, al seu torn, del grec «stentóreios», derivat de Stèntor, que fou un mític heroi de l'exèrcit grec que combaté a Troia. El seu nom apareix citat per Homer en la «Ilíada», a on es diu d'ell que tenia una veu tan potent que cridava com cinquanta hòmens junts.
