La paraula «corpus» és pur llatí. Antigament, en valencià era habitual la forma «cors», que després es transformà en «cos» per l'elisió de la «r»; en francés s'ha mantingut gràficament «corps», si bé el grup final «-ps» s'emmudix oralment; en italià i en portugués s'afegí una «o» final de suport per a facilitar-ne la pronunciació: «corpo»; i en castellà, a més de l'afegiment d'esta mateixa vocal final, la «o» de la primera síl·laba s'ha reconvertit en el diftong «-ue-», donant lloc a «cuerpo» (igual que en «bo/bueno» o en «roda/rueda»).
A pesar d'estes transformacions patrimonials de les llengües vulgars neollatines, que seguixen patrons pareguts en moltes altres paraules, el terme «corpus» (reducció de «corpus Christi», el 'cos de Crist') s'ha mantingut intacta en la forma llatina originària per a designar la festa catòlica en què es commemora la institució de l'eucaristia, sens dubte pel manteniment del llatí com a llengua oficial de l'Església fins a temps recents. Esta festa fou instituïda pel papa Urbà IV l'any 1263 en tota la cristiandat, però en la ciutat de València en particular el Corpus ha sigut festa grossa des de finals del segle XIV: «En la processió, però, de Corpus Christi sia portat lo dit cors en alcuna custòdia molt bella», es diu en les Ordinacions de la Casa i Cort de Pere el Cerimoniós, que daten de 1344.
