La paraula «bluf» ha adquirit una gran extensió d'ús en els temps actuals, en què hi ha molta gent que, per circumstàncies diverses, aconseguix en un moment determinat una gran projecció mediàtica i, de sobte (pel motiu que siga: unes declaracions inoportunes, una actuació fallida o el simple oblit...), l'admiració que despertava entre els seus seguidors desapareix estrepitosament. En eixe cas, se'n diu que era un «bluf», i que la seua fama no se sustentava en valors sòlids.
Este vocable procedix de l'anglés «bluff», possiblement de creació expressiva, utilitzat originàriament en el pòquer per a referir-se a una aposta forta amb què algú intenta fer creure als altres jugadors que té molt bones cartes, i provocar així la seua abstenció o retirada.
Fora dels jocs d'atzar, la paraula «bluf» també s'usa per analogia per a referir-se a qualsevol acció o dita jactanciosa amb què algú pretén presumir d'alguna cosa que no té.
