L'expressió francesa «déjà-vu», que es pronuncia aproximadament «dejaví», està constituïda per la unió de l'adverbi de temps «déjà», que significa 'ja', i «vu», participi del verb «voir», 'veure', equivalent a 'vist'. El mot compost resultant d'esta fusió, «déjà-vu», 'ja vist', descriu la sensació que experimenten algunes persones quan s'enfronten a una experiència nova com si ja l'hagueren viscuda prèviament. Segons l'investigador psíquic francés Èmile Boirac, que encunyà este terme en 1917, el «déjà-vi» no és tant un acte de precognició d'esdeveniments futurs, sinó un trastorn neuronal —a vegades relacionat amb processos esquizofrènics— que produïx en l'individu la impressió que es tracta d'una experiència que està sent evocada a partir dels propis records.
En el llenguatge comú, l'expressió «déjà-vu» ha passat a utilitzar-se també, sovint en to irònic o burlesc, per a referir-se a situacions que presenten una gran similitud amb altres experiències ja viscudes anteriorment i que de manera recurrent tornen a reproduir-se.
