L'adjectiu «titànic» s'usa actualment associat quasi sempre a la idea d'esforç, per a ressaltar una empresa duta a terme amb grans dificultats. L'ús d'este adjectiu és relativament modern. Entre nosaltres es documenta des de començaments del segle XX. Possiblement, ens vingué de l'anglés «titanic», ja documentat des del segle XVIII, que s'expandí a través del francés «titanique» i del castellà «titánico». Però, en qualsevol cas, l'origen remot de la paraula apunta al grec Titan, amb l'afegiment del sufix «-ic», provinent del llatí «-icus», que significa 'propi de' o 'relacionat amb'.
Els titans, segons la mitologia grega, foren unes poderoses deïtats que governaren durant la llegendària edat daurada. Segons el poeta grec Hesíode, autor de la «Teogonia», hi havia dotze titans. Tots eren fills d'Urà (déu del cel) i Gea (deessa que personifica la Terra, fecundada a través de la pluja). Però Urà, temorós de ser destronat pels propis fills, els mantenia confinats en el Tàrtar, un profund abisme utilitzat com a masmorra. Com a venjança per esta reclusió, Gea s'alià amb el seu fill Cronos, el més menut dels titans, per a castrar son pare amb una falç adamantina i proclamar-se rei dels déus.
