La paraula «mare» s'utilitza per a referir-se a la dona que ha tingut un o més fills. Per extensió, també s'aplica a qualsevol animal femella que ha concebut o parit alguna cria; i per analogia també ha desenvolupat molts altres significats que fan referència a l'origen o la causa que ha donat lloc a alguna altra cosa. Així parlem, per exemple, de la «séquia mare» per a referir-nos al canal principal d'un sistema de reg; o de les «cèl·lules mare» per a qualificar aquelles que tenen la capacitat de dividir-se il·limitadament per a donar lloc a altres cèl·lules.
A nosaltres, els valencians, la paraula «mare» ens vingué del llatí «mater». Però l'arrel profunda d'este vocable presenta similituds en moltes llengües del món, cosa que fa pensar que és una paraula bàsica, compartida per molts pobles, que, tot i viure dispersos i distanciats entre si, tenen lligams remots que els agermanen. Entre les llengües germàniques, les semblances són evidents: en anglés es diu «mother»; en alemany, «Mutter», en suec, «moder». Entre les llengües eslaves també es poden apreciar clarament les similituds: en rus, «mat'»; en polonés, «matka»; en serbi, «maika»...
Al final, com diu la dita, de mare només n'hi ha una.
