La paraula «kairós» no està en els diccionaris. Ni en el «Diccionari normatiu valencià» ni en els diccionaris de moltes altres llengües. Amb tot i això, en Google apareix més de 44 milions de vegades. Es tracta d'un vocable d'origen grec que inicialment feia referència a un déu menor, fill de Zeus (déu del cel) i de Tique (deessa de la fortuna). Junt amb Cronos i Aion, cada u a la seua manera, tenien el control del temps. Cronos s'ocupava del temps seqüencial (del passat, del present i del futur); Aion s'encarregava de l'eternitat (alimentant d'eixa manera les creences religioses en el més enllà), i Kairós tenia la funció d'anar combinant les circumstàncies de cada mortal per a fer possible troballes aparentment fortuïtes que marcaven el seu destí.
Desproveït de la faramalla mitològica, el vocable «kairós» ha assumit un valor de nom comú per a referir-se al moment oportú, idoni, aquell instant precís que fa que entropessem amb algú que ens somriu, que alcem els ulls i ens trobem sense haver-la buscat una mirada còmplice, que intercanviem una paraula amable amb qui no coneixíem de res... En definitiva, tot allò que dona peu a eixe estat de satisfacció (breu o durador) que associem vagament a la felicitat.
