La paraula «bambar» ens identifica com a valencians. És desconeguda en altres dialectes del domini lingüístic i també en totes les llengües del nostre entorn. Les primeres referències escrites daten del segle XIX. En 1870, en un número de la revista satírica «El Mole», distribuïda en la ciutat de València, ja se sentenciava «que·l temps apreta y el que bamba no fa res». L'escriptor Vicent Borràs, en la seua novel·la «Notes finals», en fa un ús que descriu de manera molt precisa el significat que ha adquirit este verb en l'actualitat: «L'he vist tot el dia bambant amunt i avall, hui no ha fet la seua sessió de lectura al tanatori». «Bambar», efectivament, és deambular d'un lloc a un altre sense un rumb definit ni un objectiu precís, sovint deixant que el temps transcórrega perquè no es té res a fer o perquè s'està abstret en els propis pensaments.
L'origen d'este verb és dubtós. Segurament està relacionat amb l'adjectiu «bambau», que fa referència a una persona molt parada, ingènua, que tot s'ho creu molt fàcilment. I «bambar», en gran part, també és el resultat d'això: de 'fer el bambau'.
