La paraula «esperança» és un derivat del verb «esperar», format amb el sufix de qualitat «-ança». En llatí, el verb «sperare» ja tenia els dos significats bàsics que té en l'actualitat el nostre verb «esperar»: el de 'tindre confiança que finalment s'aconseguirà alguna cosa' i el de 'deixar passar el temps'. Però el substantiu «esperança», en un primer moment, era usat sobretot en un sentit marcadament religiós, per a manifestar la confiança en Déu d'obtindre allò que se li demana: «e ha esperança en Déu que·ls crims denunciats per ell [...] manifestament provarà», es diu en un atestat del «Llibre de la Cort del Justícia de València», que data de l'any 1287. La doctrina cristiana, de manera més específica, ha considerat l'«esperança» una virtut teologal, centrada en la confiança de rebre de Déu la vida eterna.
Però, més enllà de l'àmbit estrictament religiós, la paraula «esperança» prompte passà a usar-se per a referir-se a la confiança d'aconseguir qualsevol cosa que es desitja intensament: «yo d'amor visch d'esperança vana», es planyia Ausiàs March. I, potser per això, per a combatre la desesperació, es creà la dita «mentre hi ha vida hi ha esperança», per a expressar que, actuant amb perseverança, sempre és possible aconseguir el que u desitja.
