Una «bambolla» és una porció d'aire envoltat d'un tel d'aigua. En valencià és molt habitual usar esta paraula en diminutiu. Potser perquè les bambolles tenen un component lúdic i exercixen una atracció fascinant als xiquets. Isa Tròlec (l'«alter ego» literari del doctor Joan Baptista Mengual), en la seua novel·la «Mari Catúfols», relatava així els seus records (ni que fora projectats a través del seu entranyable personatge): «El carrer, ple de bambolletes, feia olor d'humitat, que tant m'agradava, i pareixia com si haguera passat la pigota borda».
En altres territoris del domini lingüístic —nord enllà— es fa servir la forma «bombolla», i encara tenim en algunes comarques la variant «bimbolla». Siga com siga, totes estes formes provenen del llatí vulgar «bulbulla», formada com una reduplicació expressiva del radical de «bullire», 'bullir, bollir', amb dissimilació (que així és com es diu en la terminologia lingüística al canvi de consonant que es fa per a evitar un so repetit en síl·labes contigües) de la primera «l» en «n».
En l'àmbit econòmic, la paraula «bambolla» s'ha utilitzat per a referir-se a un procés de fortes pujades del preu d'un actiu, generalment de caràcter especulatiu. Recorden el cas de la «bambolla immobiliària». I, ara, en temps de pandèmia, esta paraula ha adquirit un nou significat per a referir-se a un grup de persones que es relacionen entre si en un espai de confiança i seguretat.
