El «pol·len» és una polseta constituïda per grans molt menuts que produïxen les plantes amb llavor (conegudes en la terminologia científica amb el nom de «espermatòfites»), i cada granet conté un gametòfit masculí. El vocabulari usat en la descripció anterior és propi d'una llenguatge tècnic del camp de la botànica, i per tant poc comprensible per a la majoria de persones. Però, així i tot, segur que tot el món sap què és l'«esperma» i, molt probablement, també li sonen les «gàmetes» (les cèl·lules que intervenen en la reproducció sexual). A partir d'això, s'ha de saber inferir, desenvolupant la intuïció, que, quan es parla del «pol·len», s'està fent referència a la reproducció de les plantes. El pol·len, efectivament, està contingut en els òrgans masculins de les flors (anomenats «estams»), i s'escampa a través de l'aire per a arribar a l'òrgan femení (l'«estigma»). Així es consuma el procés de germinació. Tots els processos de reproducció, siga en persones, animals o plantes, tenen en realitat unes característiques bàsiques comunes.
La paraula «pol·len» ens ve del llatí «pollen», encara que, amb el significat actual, es tracta d'un cultisme encunyat en el segle XVIII pel botànic suec Carl Linnaeus. Els vells romans usaven este vocable per a referir-se a una 'farina molt fina', que després hem passat a dir-li «polenta». Esta veu prové del mateix ètim que «pol·len». Cal advertir, a més, en relació amb la fonètica d'esta paraula, que l'anomenada «ele geminada» (lletra composta que es representa gràficament com a «l·l») en valencià es llig com a «l» simple. La duplicació de les eles, en general, se sol considerar una pronunciació afectada.
