La paraula «voga» (pronunciada amb «o» oberta, i escrita amb «v», no amb «b» —com en castellà «boga»—) s'utilitza en el sentit de 'auge', 'fortuna', 'bona acceptació'. El seu ús és relativament recent. Literàriament, es documenta a començaments del segle XX. Jesús Ernest Martínez Ferrando escrivia en 1919 en la seua novel·la «La botiga dels llibres vells» que «es sentia identificada amb la Leonora de la famosa novel·la de Blasco Ibáñez "Entre naranjos", aleshores en plena voga literària arreu del món...». Ara s'utilitza sobretot formant part de l'expressió «estar en voga», amb el significat de 'estar de moda'.
Amb este sentit ens havia arribat del francés «vogue», a on ja s'usava en este sentit des de feia temps. Però al francés sembla que li havia arribat de l'italià «voga», mot que ja s'usava amb el significat de 'reputació' des del segle XV. Així i tot, en el seu origen més remot, el vocable «voga» prové del llatí «vocare», que significava 'cridar'; al·ludia específicament a l'acció de cridar als remers d'una barca perquè «vogaren» (és a dir, 'remaren') amb força i amb un moviment coordinat per a impulsar millor l'embarcació. En el fons, esta actuació simultània d'un grup de persones explica en gran part el sentit que ha adquirit actualment la paraula «voga». Quan alguna cosa està en voga, és, efectivament, perquè moltes persones fan el mateix: porten la mateixa roba, lligen el mateix llibre, escolten la mateixa música...
