La paraula «orde» està documentada des de temps remots, però no sempre s'ha usat amb el mateix significat. Ens ve del llatí «ōrdo», «ordĭnis», que inicialment s'usava per a referir-se a l'operació d'enrotllar paral·lelament els fils d'una trama sobre un rodet. D'este significat primitiu encara es conserva el verb «ordir» i els substantius «ordidura» o «ordim».
Però este significat bàsic ha anat projectant-se figuradament sobre molts altres àmbits. L'«orde» és el resultat de disposar les coses de manera que guarden entre si una certa relació lògica. Tot és susceptible de poder ser classificat a partir d'alguna propietat: l'alçària, el pes, la quantitat, el color, la utilitat... L'orde, al remat, és la lluita contra el caos.
En la majoria dels sentits, la paraula «orde» s'ha mantingut en gènere masculí: l'«orde alfabètic», l'«orde social» o fins i tot (amb vacil·lacions històriques) en el cas dels «ordes monàstics»; el gènere femení, en canvi, s'ha reservat per a referir-se a un manament: una «orde directa».
En certes àrees del domini lingüístic s'ha generat la variant «ordre» per repercussió de la consonant ròtica de la primera síl·laba a la següent. En valencià, amb tot, s'ha mantingut viva la forma «orde», general a tot arreu en temps antics, i esta és la forma recomanada per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
