L'erupció del volcà Cumbre Vieja, en l'illa canària de La Palma, ha fet que emergira lava de les entranyes de la terra. No hi estem acostumats, i per això la paraula «lava» és prou moderna entre nosaltres. Es documenta per primera vegada en el diccionari del traiguerí Pere Labènia l'any 1840. Abans no l'havíem necessitat. Es tracta d'un préstec del napolità «lave». Els napolitans sí que havien necessitat esta veu des de temps antics. L'havien presa del llatí «labes», que significa 'solsida', 'caiguda'.
El Vesuvi està situat a només nou quilòmetres de la ciutat de Nàpols. L'any 79 d. C. sepultà completament la ciutat de Pompeia. I prop d'allí, en l'illa de Sicília, està l'Etna, un majestuós volcà de 3.357 metres d'altura. En la mitologia grega es creia que Hefest, el déu del foc, sojornava en aquell cràter immens. En la mitologia romana este déu es transformà en Vulcà, que ha donat lloc al mot «volcà».
La paraula «lava» està relacionada etimològicament amb el verb «esllavissar», usat en algunes comarques per a referir-se al despreniment de terra i pedres d'un marge, d'un mur o d'un massís rocós. La lava és una cosa així, però amb roques que emergixen de l'interior de la Terra a una temperatura que oscil·la entre els 900 i els 1.200 °C, formant rius de foc que baixen pels vessants de la muntanya i calcinen tot el que toquen. Però, alhora, els minerals expulsats, compostos bàsicament de silicats, així com les cendres de la matèria orgànica cremada, contenen rics nutrients que convertixen el sòl a on es depositen en paratges molt fèrtils. La destrucció, paradoxalment, engendra nova vida.
