La paraula «cana» té diversos significats, provinents d'ètims diferents. El sentit més habitual actualment és el que fa referència al cabell blanc. Esta forma prové del llatí «canus», que significava 'blanc'. Tot i que, originàriament, en llatí tenia un valor semàntic més ample, prompte s'especialitzà per a designar exclusivament els cabells que perden el seu color originari i passen a adquirir una tonalitat blanquinosa. Esta transformació cromàtica és el resultat d'un procés complex que s'origina en el bulb pilós que hi ha en l'arrel del pèl, a on unes cèl·lules anomenades «melanòcits» secreten una substància (la «melanina») que s'encarrega de pigmentar els cabells. Però amb l'edat estes cèl·lules van minvant, i els cabells acaben tornant-se blancs.
Durant algun temps s'ha considerat que la paraula «cana» ens havia vingut a través del castellà. Però el seu ús en valencià es documenta des de ben antic. Ja en 1400 el dominic Antoni Canals, en la seua traducció del llibre set del poema èpic «Africa», de l'italià Francesco Petrarca, que titulà «Raonament fet entre Scipió e Aníbal», instava a socórrer «les canes blanchas de vostres pares». Però les canes no sols han sigut un signe de vellesa; sovint també són senyal de dignitat i saviesa. Així ho insinua Enric Valor en una de les seues rondalles: «va dir un vell llaurador, alt, fort ell també, ple de canes i majestat». I ara, cada vegada més, els cabells blancs són fins i tot una opció estètica carregada de valor reivindicatiu. És un gest de rebel·lia contra l'obsessió de voler paréixer eternament jove.
