Si «tots els camins porten a Roma», tal com proclama una dita popular, també és cert que, partint de Roma, s'arriba a tots els llocs. Amb les degudes diferències, amb les paraules passa més o menys el mateix. I no sols perquè la majoria del lèxic de les llengües romàniques porten a un ètim d'origen llatí, sinó perquè a vegades diverses paraules amb un origen comú passen a bifurcar-se formalment i semànticament. Eixe és el cas dels verbs «fartar» (que també presenta la variant formal «afartar») i «farcir» (que comentàrem ahir). Els dos mots, en última instància, provenen de «farcīre».
El verb «fartar» es va crear per derivació de «fart»; este adjectiu provenia del llatí «fartus», forma de participi del verb «farcire». Originàriament, feia referència al conjunt d'aliments amb què se'n reompli un altre; és a dir, allò que actualment en diríem el «farciment», el «farcit» i, en certs casos, la «farcidura». Però, amb el temps, la paraula «fart» passà a designar específicament l'estat en què queden les persones després d'haver menjat molt. El pas següent fou la translació metafòrica referida a la sensació d'incomoditat produïda per haver de repetir una vegada i una altra una mateixa acció. La reiteració cansa; i, si és intensa, farta. Este nou sentit de «fartar» ja es documenta en el «Tirant lo Blanch»: «ella se fartava de plorar». Joanot Martorell, l'autor del «Tirant», es referia a Estefania, la donzella de Carmesina; plorava perquè... Val més, si estan interessats a saber-ho, que lligen el text original. No es fartaran de llegir.
