En esta secció de «La Paraula del Dia» fem servir de manera recurrent els vocables «ètim» i «etimologia». Els lectors habituals, per tant, saben de sobra què signifiquen. L'«ètim» és la forma originària de la qual prové un mot, i l'«etimologia», la ciència que n'estudia l'origen i els canvis produïts en la forma i en el significat de cada paraula al llarg del temps. Però, com en qualsevol altra veu, capficant-nos en els orígens, podem descobrir per què a esta branca de la lingüística se li diu així i no d'una altra manera.
A nosaltres esta paraula ens vingué del llatí «etymologia», a on tenia un significat semblant al que li donem en l'actualitat. Un dels primers diccionaris etimològics coneguts és l'«Etymologiarum libri XX», de sant Isidor de Sevilla, que l'escrigué entre els anys 627 i 630, poc abans de morir. Però el llatí l'havia pres de la forma homònima grega, a on s'havia format per la combinació de «étymos», que significa 'verdader', i «lógos», 'paraula', amb l'afegitó del sufix «-ia», usat per a la creació de substantius que expressen una idea abstracta. El resultat, per tant, que s’atribuïa a l’etimologia era la busca del verdader significat de les paraules recorrent als orígens.
Era, no cal dir-ho, una falsa il·lusió. Es basava en la idea que, amb l’ús, les paraules es desgasten i es corromp el seu sentit primigeni. Però no és així. En els orígens no està el verdader significat de cada paraula. O, en tot cas, no és més verdader que el que puguem atribuir-li en l’actualitat. El temps ho transforma tot, i el que abans era veritat no té per què ser-ho ara necessàriament. L’etimologia, amb una perspectiva diacrònica, ens revela la fragilitat dels nostres coneixements.
