Totes les guerres acaben malament. Inclús per als presumptes vencedors. Per això, en el fragor de la batalla, és normal que sorgisquen iniciatives per a intentar desactivar els conflictes. O, almenys, per a fer-ne una pausa i buscar, en l'interludi del drama principal, una solució pacífica que evite mals majors.
La paraula «armistici» es creà amb eixe bondadós propòsit. La seua mateixa creació ja suposa un èxit en si mateix, en tant que introduïx una alternativa entre la victòria rotunda i la derrota humiliant. Ni que siga com a possibilitat teòrica, l'armistici és una aposta pel diàleg (o, si més no, per la reflexió) per a fer cessar les hostilitats entre dos bàndols amb l'odi incrustat. Però no deixa de ser curiós —i també revelador— que este vocable haja aparegut en el nostre vocabulari molt recentment: tot just en el segle XIX; en castellà, la forma «armisticio» es constata un poc abans: a finals del XVIII; i la francesa «armistice», la més antiga d'entre les llengües romàniques, es documenta en el XVII. Es tracta, en definitiva, d'un cultisme modern que, partint del llatí «armistitium» (format per la unió de «arma» i «stare», 'estar quiet'), apostava per fer prevaldre la paraula sobre les destrals.
