Un dels adjectius que més s'han aplicat a Josep Massot i Muntaner, monjo benedictí d'origen mallorquí recentment traspassat, és el de «erudit». Ho era, sens dubte. A més de religiós, era també filòleg i historiador. I moltes coses més que no és possible ressenyar en esta succinta nota. Els seus coneixements eren vastíssims. La Universitat de València, en reconeixement al seu immens bagatge, l'investí doctor «honoris causa» en 2016.
Per molts motius, la paraula «erudit» està molt lligada històricament a l'àmbit eclesiàstic. Els monestirs es convertiren durant l'Edat Mitjana en reductes de cultura. En les Ordinacions de la Casa i Cort de Pere el Cerimoniós, que daten de 1344, ja es parla de la necessitat de comptar amb un «erudit [...] en sacra theologia e en dret canònich». És la primera referència que tenim del vocable «erudit». Ens havia arribat del llatí «erudītus», participi del verb «erudīre», que s'havia format per la combinació del prefix «ex-», 'fora', i «rŭdis», 'rude, tosc'. S'aplicava a les persones que havien aconseguit eixir de l'estat de rudesa en què es trobaven a partir de la instrucció rebuda. La intel·ligència és una facultat natural que permet adquirir coneixements i relacionar-los entre si. Cada u té la intel·ligència que té. Però l'erudició és el resultat d'una tenaç voluntat de saber mantinguda persistentment al llarg de tota una vida.
