La paraula «aforisme» prové del grec «aphorismós», format per derivació del verb «aphorizein», que significava 'definir, delimitar', compost del prefix «apo-», 'apartat, separat' (present en veus com «apostasia» o «apotema»), i el mot «hōros», 'fita, molló' (que podem trobar en «horòscop»).
Amb el diccionari en la mà, un «aforisme» és una 'proposició en forma de màxima, sovint enginyosa, amb què s'enuncia un pensament o una asserció moral, filosòfica o científica'. Es tracta d'una definició conceptual, i tot el que es diu és cert, per descomptat. Però un aforisme és, encara, molt més. En realitat, l'aforisme és un gènere literari en si mateix. Els primers aforismes coneguts són d'Hipòcrates —metge de l'antiga Grècia considerat el pare de la medicina moderna—. Valga com a exemple de la seua gran saviesa esta reflexió sobre el llenguatge, formulada com a consell als seus deixebles respecte al tracte que havien de dispensar als pacients, i que perdura, plenament vigent, en tots els ordes de la vida: «La principal virtut que pot tindre el llenguatge és la claredat, i res li resta tant com l'ús de paraules desconegudes». ¿Per a què dir res si no ens importa que ens entenguen?
La tradició literària aforística tingué en el Renaixement l’humanista francés Michel de Montaigne com un dels seus màxims exponents, per qui Joan Fuster —el nostre Escriptor de l'Any— ha mostrat reiteradament la seua fervent devoció. Fuster també ha cultivat l'art de l'aforisme en diversos llibres. Un exemple estimulant per a induir a la lectura, justament ara que s'acaba de clausurar la Fira del Llibre: «Pensem i sentim en la mesura que ens ho permet la nostra llengua». La riquesa del nostre pensament, inclús els matisos sentimentals, depenen efectivament del nostre bagatge lèxic. La idea i la paraula estan indissolublement associades.
