El Joc de Pilota és tan ric i de tan variada composició que no hi ha setmana a l'any lliure de campionats o trofeus. A més de les dos modalitats que considerem com a professionals: escala i corda i raspall, podem disfrutar de competicions en les modalitats de Galotxa, Llargues i Palma, Perxa, Frontó i Frare. També és recupera la modalitat de pilota grossa que suposem caldrá batejar-la, perquè dins de la pilota grossa trobem les clàsiques i admirades galotexes de Monòver i el Pinós de les que disfrutaren en la Ciutat de la Pilota, si algun dia s'acaba. També del Rebotet , preciós i eufònic nom, que, en imitació dels trinquets de pilota grossa, s'alça en l'Olleria. En els últims temps s'impulsa una nova especialitat, el Màdel, que pretén aprofitar les moltes instal·lacions del Pàdel que s'alcen en molts poliesportius, encara que per a jugar amb la mà i amb pilotes de major pes i molt menys tir. A totes elles, s'afegeixen les de l'àmbit internacional que permeten als millors jugadors i jugadores valencianes obtindre èxits mundials.
Tota eixa riquesa d'especialitats no pot ocultar el que la història col·lectiva ha donat per assentat, sense necessitat d'escripturar-ho i registrar-ho: el campió en Escala i Corda està considerat com el número u del conjunt d'este esport. Senzillament perquè el campió d'eixa especialitat és capaç de jugar i rendir a alt nivell en quasi totes les altres, sent molt més difícil al contrari. Això no significa menyspreu cap a res ni cap a ningú, sinó reconéixer el que en la memòria històrica col·lectiva preval per damunt de modes o qualsevol altre interés. La història de la pilota valenciana es dividix en èpoques: des del Tramuser, al Nel, Simat, Quart, Juliet, Rovellet, Eusebio i Genovés, fins a l'actualitat.
I després de Genovés? Ai amic, després van arribar els campionats, el jugar sense galeries i aquells herois que ho van ser perquè eren capaços de jugar amb una granera contra tres triats, i ho eren sense campionats que es consideraren com a tals, van haver d'adaptar-se a les modernitats. Els nous temps tenien en compte les estadístiques i no els records. Trobarem Àlvaro, impressionant en l'Individual, amb onze títols; i posteriorment l'era de Soro III, que també marca època.
A la rivalitat entre Àlvaro i Genovés II, que va entusiasmar durant uns anys, li ha succeït la de Soro III i Puchol II, que fins ara s'han repartit victòries en finals. Hui, el número u, el campió, és el nét del Tio Pena de Massamagrell, un xaval que porta disputades huit finals i ha conquistat cinc títols, l'últim contra Pere Roc. Un pilotari amb molts poders, amb experiència i amb qualitat. Aspira a ser protagonista de la final del diumenge 4 de novembre en Pelayo. Excepte sorpreses es veurà les cares, o bé contra Puchol II o contra Pere Roc. Ho intentarà sense bombos ni equips de màrketing, tan importants ara, als que ell, segurament, ha renunciat o ni tan sols s'ha plantejat.
Ens trobem davant d'un dels més grans en la història del nostre esport. Aquell xaval que va iniciar-se sense elegàncies que encadilara ha acabat per destrossar les mans rivals i per restar atacant, jugada mai vista. Sempre callat, un detall a considerar: cridat per Pigat II per a la selecció sempre ha contestat: «Gràcies Pasqual, però les Llargues no és lo meu i preferisc que la meua plaça puga ocupar-la un especialiste?» O siga, considerat i humil. Un campió.
