Abans de començar la partida, en l'últim racó de les lloses de Pelayo, un assistent derrama un got de la beguda americana més popular. El pilotari amera les seues espardenyes en el líquid. «Es que ajuda a no esvarar-se€», aclarix un espectador. En un trinquet inaugurat fa segle i mig, el pilotari que hora i mitja després es proclamarà campió, utilitza la beguda més popular i estesa pel món, no per a assaborir-la sinó per a xafar-la...en benefici propi. Un gest metafòric que tanca un missatge profund€
La modernitat potser passe per superar modes i invencions. Potser per eixa manera d'entendre este joc, que continua transitant cap a l'esport, un espectador que haja acudit buscant curiositats se sorprendrà de que les pilotes rebotades en les bigues de ferro tornen a la pista, colpegen en el cap d'un espectador i seguisca el joc ... Algú ha d'explicar-li que una manera d'entendre la modernitat és respectar l'essència nascuda en el vell joc dels carrers on tot feia joc: teulades, finestres, fils de telefònica o cartells del banc del cantó. En eixe instant, amb una convincent explicació que reivindica el valor de l'autenticitat, podrà entendre un esport en què les gents compartixen espai de joc amb els esportistes. Hi ha un altre esport en què es puga assistir a eixa còpula gojosa segurament protegida per una legió d'àngels custodis que vetlen pels cranis, pòmuls, nassos i ulls dels espectadors?
Ha començat la partida. Emoció máxima. Hi hagué un temps en què els espectadors mantenien un escrupolós i reverencial respecte als protagonistes. Per això es va enfadar Álvaro de Faura el dia entre els dies i va reclamar a Manolo El Soro que ja estava bé, que allí, o callaven o se n'anava a casa. I se n´ haguera anat. Manolo, va demanar silenci i, afortunadament, tots li feren cas. Aquell espontani crit de ¡Paco, Paco, Paco! es va convertir en la final d'ahir en emocionant mà a mà entre els que llançaven al vent ¡Pucholet, Pucholet, Pucholet! i els que responien amb la mateixa força i tonalitat amb el de Pere Roc, Pere Roc, Pere Roc! rematat per algú de Rafelbunyol que anava més enllà: «Pere Rock and rock». La marxa de la partida encenia els nervis d´aquells que només veuen qui guanya el quinze, de la manera que siga, encara que siga de qualsevol manera. Competien els pilotaris i competien els cors que els acompanyaven. I sonaven molt bé, la veritat.
La final d´ahir fou una exhibició de generosa entrega de regals anticipats de Nadal. Els que entenen de pilota, que son minoria en estes grans cites, coincidien a afirmar que només van veure uns quants quinzes ben jugats, dubtant de que arribaren a comptar-se amb els dits d'una mà. Molts van comprendre, veient el que es veia, la raresa d'este Individual on el jugador més en forma va quedar eliminat en la primera eliminatòria per a que l'eliminador patira el mateix destí en la següent ronda. «Serà per la constant pressió a què són sotmeses les figures d'este esport?», es preguntava Vicent Alcina, un vell aficionat i ex jugador i seleccionador sense reparar que hui dilluns només una minoria de mitjans escrits, digitals o radiofònics valencians arreplegarà allò que ha ocorregut en Pelayo. No cal dir el que parlaran els mitjans nacionals: ni tan sols saben de l'existència d'esta joia única, invencible com el diamant que és capaç de dispersar llum de diferents colors.
Com en la faula de la rabosa i el raïm, ens haurem de consolar que si no podem aconseguir la popularitat és perquè no ens interessa? La presència del president de Bankia, José Ignacio Goirigolzarri, basc i entés, es pot suposar, en el que significa este esport per a l'ànima de pobles que tenen ànima, pot ser una esperança si començaran a fer-nos cas més enllà de Siete Aguas. Li van regalar una reproducció del gravat de la Feninde i una pilota de vaqueta. Qui sap.
Puchol II recupera el ceptre de campió. Tècnicament és lleugerament superior a Pere Roc i malgrat que va competir amb el de Benidorm a regalar quinzes, va paréixer mostrar més solvència a l'hora de defendre el dau guanyat en la moneda. Resulta que Pere Roc va triar Oltra com a feridor, deixant el dret a fer el dau al seu rival. Igual s'ha penedit a estes hores.
Posats a considerar qui va ser just campió caldrà coincidir que el de Vinalesa va estar un poc menys generós que el seu rival a l'hora de regalar per al Nadal. Ja sabem allò que de donar ningú es fa ric. I si no que pregunten als donadors d´ ahir que abans de començar regalaven tres jocs a favor de la victòria de Puchol II i algú d´ ells hagué que demanar un prèstec allí mateix als de Bankia per a poder agafar el tramvia. Ha sigut un Individual que ha buidat les butxaques dels catedràtics de l´escala i del palquet de baix. Les del palquet de dalt serà difícil que es buiden.
