Luis de la Vega va entrar en el Trofeu Fundació José Luis López de rebot, per culpa de la lesió d'un company. Ha eixit del torneig com a triomfador indiscutible, amb el títol i amb la consideració de figura gran del nostre esport. És el mateix xaval que als quinze anys en un torneig de cadets, dels que promociona Caixa Popular, va fer la feta de dau en Pelayo amb l'esquerra per dalt i va llançar la pilota a la galeria frontal. La van donar per falta, perquè hi ha normes reglamentàries que complir encara que pervertisquen l'essència del nostre joc directe, del nostre joc a llarg. Aquella jugada va quedar gravada en la retina dels pocs però bons aficionats que presenciaven aquella partida. Algun recordava la facilitat del Suret I, encara que mai amb eixa potència; també es va veure a Antoniet d' Almassora gastà eixa difícil tècnica, però mai per a llançar-la a la galería.
Luis de la Vega va seguir en els frontons, en les pistes i en els trinquets, adquirint el millor de cada modalitat i s'ha convertit en un d'aquells llegendaris pilotaris del segle XIX, bascos o valencians, que s'anunciaven en qualsevol de les diferents modalitats i ho feien com a figures. Li hem vist en els frontons guanyar amb absoluta comoditat el torneig que reunix als millors. Li hem vist en este torneig d'Escala i Corda traure la potència de la seua esquerra, per dalt i per baix; inclús retallant poders per a no caure en el pecat d'arribar a les galeries; li hem vist buscar la careta després de tocar muralla. I li hem vist posar en compromisos a Soro III, el que millor ha restat per davant, gràcies a la tècnica patentada per Juliet d'usar l'alt i moll. També li hem vist patir i alçar un marcador en contra. Estem davant d'una figura que pot revolucionar els trinquets, si estos es deixen revolucionar.
Les grans figures d'este esport, eixos que pengen en la galeria de déus dels trinquets que veiem en Pelayo, s'enfrontaven ells sols als millors trios. Eren els temps en què no es van prohibir les galeries. Amb eixa prohibició, que, evidentment ha injectat espectacularitat i emoció a cada quinze, és difícil saber fins on poden arribar les noves figures. Hem d'esperar a l'Individual, que de moment, es resistix a acceptar eixa norma segurament perquè es reconeix que en el mà a mà hi ha de deixar expressar-se amb llibertat a tot pilotari. Però només assistim a una competició curta a l'any. Massa poc per a poder assaborir una esquerra a l'aire de les de Genovés des del nou a la galeria frontal; o l'acabament d'un rebot difícil a les altures. De la Vega té condicions per a reviure apegades de somni si no fóra perquè les normes ho prohibixen. Queda marge per a atractius desafiaments, trobades especials en què el jugador es poguera expressar en tota la seua magnitud.
Tot és buscar atractius i estan on quasi sempre han estat. Volem revolucionar els trinquets i no acabem d'eixir de la rutina.
