Ciutat amfíbia, potser desmemoriada

La memòria que com totes les manifestacions temporals té una inclinació natural a la fuga, a la dissipació, a perdre’s, necessita alguns claustres on tancar-se, no sabem si de grat o a la força, per tal de resistir l’anihilament, l’arribada a l’autèntica estació Terminus, i escometre la tasca desesperada del retorn a l’úter.

En algun moment es va crear l’arxiu familiar en la seua forma més rudimentària: la capsa de sabates que va omplint-se de records: postals d’un seminarista, una dedicatòria de Bruno Lomas o la boquilla d’una corneta. Jo també n’he tingut unes quantes, de caixes, la meua infantesa –cosa sorprenent– va ser molt més melangiosa que l’ancianitat que vorege.

Em faig aquestes cavil·lacions al fil d’un llibre de memòries de Joan Francesc Mira, Tots els camins, que perllonga un llibre anterior del mateix autor, El tramvia groc, i en particular la recuperació i lectura profitosa d’un llibre de Frederic Martí –El carrer de Rubiols–, un llibre de 1994 que sens dubte mereixia millor sort que la que va obtenir de la capriciosa i canviant fortuna i dels encara més inconstants lectors.

El llibre està estructurat de tal manera que podria pensar-se, després d’una ullada obliqua, que els personatges estat tractats amb una mena de fitxa que recull l’essencial del subjecte i distreu l’atenció amb un enfilall d’anècdotes. Per sort no és així. En recorda la novel·la juvenil d’aventures on la irrupció d’un personatge implicava donar-ne un retrat seu i algun apunt de caràcter. El resultat final és el d’una quieta albereda on hi ha un trànsit constat, un joc de préstecs mutus al nivell dels arrels.

Els capítols son com nusos d’una trama o vasos comunicants que, a través d’una foto, pose per cas, lliguen històries de mitjans del segle XIX, la literatura de ventalls i bitllets amorosos a l’estil de Campoamor, una edició d’El virgo de Visenteta, «il·lustrada amb dibuixos esbojarrats» i el futur laboral o polític dels més joves del llinatge Martí/Guillamon.

Geografia de l’emoció.

Arran de l’èxit de Noruega, sobre la qual l’autor té el dret de recrear-se tant com li vinga de gust, s’ha reactivat una miqueta el debat sobre «la novel·la de la ciutat», una condensació en el plànol urbà que fugiria de la dissipació per a establir alguns criteris interpretatius de cara al futur. J. F. Mira, en funcions de prologuista, diu que «quan no ens estimem tal com som és normal que intenten convertir-nos en no-res, en alguna cosa insípida i banal, en una ciutat tota feta d’edificis i carrers com se’n podrien trobar en qualsevol altra». És una evocació política, concretament regeneracionista... tot i que sabem que la casa catalana o basca es, molt sovint, un cau uterí, el reliquiari de la nissaga mentre que els inquiets mercaders de la mar d’aquesta banda venem la casa pairal i fins i tot les bigues peça a peça si cal.

Potser no veiem la novel·la de la ciutat perquè n’hi ha moltes, un poc com en el relat de Poe La carta que passa desapercebuda soterrada entre tanta paperassa com produïm.

Aquí, a El carrer de Rubiols no hi ha una perfectament excusable inculpació de la iniciativa valenciana que, en obrir i tancar els ulls del Buda, fa desaparèixer un carrer complet i de vegades mitja ciutat d’una palada (així va desaparèixer el carrer Angelicot de Velluters).

L’acarnissament amb els conjunts històrics no es tractat en cap tribunal dels drets humans però hauria de ser-ho. Això mateix li passà al Rubiols del títol, a la plaça de Mira-sol (un nom que sembla prestat per un mag) o al carrer de les Granotes que era carreró i després infantà un carrer del poeta Querol.

Especies d’espais

Com que el temps futur s’obre en branques ingovernables –el famós Jardin de los senderos que se bifurcan–, remuntem el riu de la memòria per a atrapar algun centelleig de les fonts originals. Respectem plànols (la novel·la que comente en té un) i mapes perquè son una condensació de la maror de la memòria que així pot trencar-se i assossegar-se entre els esculls del record, lliure de la incertesa màxima del temps a venir.

Hi ha també al llibre alguns signes macabres , inquietats, com ara un seguit de fotos on els personatges apareixen amb els ulls foradats amb una agulla. O el simple assassinat de l’oncle Salvador per ser un home de missa afusellat en la presó de Sant Miquel dels Reis pels escamots de milicians i escenari simètric dels horrors viscuts pels captius de l’exercit republicà. Sense exagerar, quasi pudorosament, el narrador –que a aquestes alçades ja hauran deduït que es el firmant del llibre i fadrí sense descendència del llinatge– va deixant caure pedretes d’una follia molt nostra: la de procurar, com diu Lezama Lima, que la sang sí que arribe al riu. Em quede amb els udols d’una pobra mare que en passar pel seu carrer blasma contra la mort de tres fills al front de Terol, l’últim de la quinta del biberó. Ma mare solia mormolar de Negrin: «¡Resistir! Con pan o sin pan. ¡Resistir! Con armas o sin armas». «El tio fotre –afegia ma mare– Que ho fera ell sin armas y sin pan!».

Un punt fort d’El carrer de Rubiols, memòria lleument novel·lada amb moltes i delicades possibilitats de joc, és que va plena de passions quotidianes, vulgars. Plena de la intensa i productiva relació entre la ciutat i les hortes que la volten. La nostra, el Cap i Casal, és un ciutat amfíbia: els pous s’obren als patis de l’Eixample, els xiquets arriben botant sèquies a un xalet de l’avinguda del Cid i els cosins prims fan de tot per tal d’assuavir els rigors i la fam de la postguerra acollint als parents d’una casa d’ horta a Alboraia. Sí, encara a finals dels setanta –ahir en la biologia de les ciutats–, la meitat del carrer d’Emili Baró era horta prescindible o caos constructiu de nous carrers i finques esguitades enmig de les albergínies, on emigrants de l’interior havien pres el costum de rossegar qualsevol cosa que es criara als cavallons. El condemnat i executat seguia ben dret, però ja no podia evitar que li regiraren les butxaques.

Suscríbete para seguir leyendo