Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

LA TRIBUNA DEL DIUMENGE

Avantzant-me al 14 d’abril

Avantzant-me al 14 d’abril

Els forts imposen les seues lleis i les seues idees. El tràgic final de la II República, la brutal repressió posterior així com els trenta-nou anys de dictadura, no és una excepció. Hui encara el «relat» dominant és el dels colpistes guanyadors de l’incivil guerra provocada per ells.

Aquest «relat» dels guanyadors conta que la República era una gàbia de grills, un desastre econòmic-social, forçament anticlerical on es cremaven esglésies i es mataven eclesiàstics així com a persones de dretes. Per tant, conclouen: la II República era un règim polític fracassat que justificava el colp d’estat, ja que calia «salvar a la pàtria del caos i la dominació marxista».

Igualment, respecte a la brutal repressió a la fi de la guerra incivil no ho neguen, ni malgrat que ho justifiquen en termes de justícia, sinó que ho justifiquen amb l’argument «en els dos bàndols es feren barbaritats». Possiblement, alguns de forma inconscient, però altres de forma totalment conscient, per tant, ho plantegen en termes de venjança. Però, és que fou un acte de venjança! Simplement cal revisar les actes dels judicis sumaríssims portats a cap contra els republicans perdedors!

Però, realment, hi havia dos «bàndols»? No! Hi havia un govern legítim i uns colpistes. O és que la República no tenia dret a defensar-se?

Però la tragèdia és que la II República va nàixer inoculada del «virus de la mort» conseqüència, per una banda, del context polític-econòmic internacional, ja que el fracàs mundial del lliurecanvisme provocà la gran crisi econòmica de 1929 i el naixement d’un moviment reaccionari (el feixisme) mitjançant el qual les classes dominants feien front a l’amenaça comunista que havia agafat força amb el triomf bolxevic a Rússia. Amanit tot per la situació interna espanyola, on des del primer segon, una part dels màxims dirigents de l’exèrcit professional, les oligarquies financeres i agrícoles així com l’Església catòlica van començar una «guerra sense quarter» desprestigiant-la, conspirant i organitzant cops d’estat.

Però, no va ser cap règim fracassat o no més fracassat que uns EUA amb un president que fa una crida a l’assalt de les institucions democràtiques! Que hi hagué tensions internes, errors, falta d’un lideratge polític inqüestionable, així com presses per fer polítiques «revolucionaris» (com intentar pal·liar el subdesenvolupament del sector agrícola amb l’ocupació dels grans latifundis) producte d’una ansietat política per canviar ràpidament i radicalment Espanya.

Però, hi ha molts fets que desmunten aquest «relat» catastrofista. Així, la gran majoria de les classes populars espanyoles eren analfabetes, no havent tingut històricament un mínim accés a la cultura. Per intentar solucionar aquest retard cultural, l’Educació es convertí en un tema d’estat projectant-se la creació de 5.000 escoles anualment. Es crearen les «Missions Pedagògiques» (dirigides per Alejandro Casona) per intentar portar la cultura a una ciutadania que secularment havia viscut a espatlles d’ella. Cal destacar la creació i coordinació per part del poeta Federico García Lorca i Eduardo Ugarte del grup de teatre popular «La Barraca» amb caràcter ambulant. Mai les classes populars havien tingut accés, en tan curt espai de temps, no sols a la cultura «generalista» sinó també a la cultura d’avantguarda!

Per altra banda, pel que fa a l’agricutura, assignatura pendent de l’economia espanyola per un retard de segles, Indalecio Prieto va aconseguir aprovar dues iniciatives polítiques reformistes d’importància capital com van ser la Llei d’Obres de Reg (1932) i, sobretot, el Pla Nacional d’Obres Hidràuliques de (1933). La primera tenia per objectiu la transformació en regadiu de determinades zones mitjançant les oportunes obres hidràuliques. I la segona, detallava exhaustivament els problemes hidràulics existents i proposava un conjunt unitari i coordinat de solucions per intentar resoldre’ls. Sense cap dubte aquestes lleis suposaren un eslavó d’importància decisiva en la història de la política hidràulica espanyola (i que la dictadura va fer ús d’elles).

Naturalment, la II República no va ser un règim idíl·lic (com cap!), però no per això queda justificat un colp d’estat que provocà una guerra incivil amb milers de morts, una tràgica repressió posterior i una espantosa dictadura de 39 anys.

Compartir el artículo

stats