Foren molt més que quatre concerts. Entre els anys 1978 i 1981, per l'agost, Bellreguard era una festa amb motiu dels seus multitudinaris Aplecs, celebrats al camp de futbol. En un ambient desimbolt, alegre i a l'aire lliure foren, en certa mesura, els precursors del que hui serien els festivals «indie», però en un context d'efervescència política molt determinat, la Transició, on tot estava per fer i tot era possible.

«La idea va sorgir d'una colla d'amics heterogènia, que en eixe moment tindríem entre 20 i 30 anys» recorda un dels seus promotors, Jesús Pellicer. Amb el temps, però, va anar creixent fins a involucrar pràcticament a tots els sectors del poble, des de la banda de música fins a les mestresses de casa. El resultat és que es va passar de 4.500 espectadors en 1978 a més de 10.000 en l'últim, per a un poble de 3.500 habitants.

L'estiu de 1978 corrien aires de democràcia. El dictador Franco havia mort tres anys abans i la Constitució se sotmetria a referèndum eixe desembre. L'origen dels Aplecs era arreplegar diners per a organitzar unes festes del poble diferents, més «populars i valencianes», propòsit que van aconseguir. Però també marcaren un abans i un després, perquè des d'aquell moment la localitat va esdevindre tot un referent cultural.

Al principi el festival va tindre un component nacionalista, si bé anà obrint-se a altres sensibilitats, tant en públic assistent com a l'hora de programar grups que cantaven en castellà.

Amb motiu del 40é aniversari de la primera edició, una exposició organitzada per l'Ateneu Popular La Roda repassa la història dels Aplecs. La mostra es va inaugurar el passat dijous i es podrà vore fins el pròxim 22 d'abril.

Els preparatius comportaven un intens treball. Els cartells, amb una frase ben visible que ha passat a la posteritat, «¡Anem de festa!», s'apegaven per tot arreu, arribant a ciutats com València, Altea, Alcoi o Xàtiva. La publicitat es compaginava amb anuncis en emissores de ràdio, revistes i cartelleres, i el boca-orella feia la resta. Amb els anys acudiren joves fins i tot del País Basc o de Galícia.

En el primer, el 19 d'agost de 1978, el cartell el composaven Pau Riba, Pi de la Serra, Cotó-en-Pèl, Pavesos i la banda de música de Barx. No els recolzava cap institució i els promotors n'assumien els riscos si eixia malament. Jesús Pellicer recorda que ell i altres companys hagueren d'avalar contractes d'artistes i fiances, per unes 120.000 pessetes. «Estàvem acobardits. ¡Això era el que m'havia costat el meu Renault 5!», confessa. Arribà el gran dia, i a l'hora d'inici, les deu i mitja de la nit, apenes hi havia 200 o 300 persones dins del camp. «No obstant, ens deien que al poble els carrers pegaven un esclafit, i així va ser, cap a les onze ja es van reunir al recinte unes 4.500 persones, i vam respirar alleugerits». La festa es va allargar fins a les sis de la matinada, i en eixa tònica es desenvoluparen els següents.

L'any 1979, l'11 d'agost, actuaren la Companyia Elèctrica Dharma, Sisa, Al Tall, Lluís Miquel i els 4 Z, i la banda de música de Bellreguard. Per als músics d'Al Tall, que havien creat el conjunt en 1975, l'Aplec va suposar una impotant plataforma per a donar-se a conéixer. Encara hui en dia els seus membres mantenen una relació estreta i d'agraïment amb Bellreguard, de fet actuaren el passat 2 de març al carrer interpretant el mític «Tio canya» en la protesta contra el requeriment del Govern central de retolar els senyals de trànsit almenys en castellà.

Pel que fa als músics de Bellreguard, compartiren el mateix escenari que les grans figures. Amenitzaven els canvis entre grups i també els carrers de poble fins que arribara el concert de la nit.

Al tercer Aplec, el 9 d'agost de 1980, acudiren els flamencs Lole y Manuel, Gato Pérez, Pernil Latino i de nou repetiren Dharma i la banda de Bellreguard.

En el de 1981, 8 d'agost, que al remat fou l'últim, actuà l' Orquesta Mondragón, Pep Laguarda, Núria Feliu -que cantava jazz i altres estàndars americans en català-, Manzanita -que fusionava aleshores el flamenc amb el pop, tot musicant a poetes com Federico García Lorca-, Pluja Teatre i de nou els músics de Bellreguard.

La trencadora banda que liderava Javier Gurruchaga estava en el seu moment més exitós. Ara bé, estigueren a un pam de no pujar a l'escenari. «El contracte estipulava que havien d'actuar abans de les dotze de la nit, anàvem amb retard sobre l'horari previst i es van molestar, així que els vam haver de convéncer», recorda com a anècdota Pellicer.

D'altra banda, per primera vegada es va introduir l'animació teatral a càrrec de Pluja. En aquell Aplec els germans Gonga, Joan Muñoz i Ximo Vidal, amb uns blocs de goma, feren jugar al públic a l'entrada i durant les pauses.

La barra, tant de menjar com de beure, era la principal font d'ingressos. Molts encara recorden les coques casolanes, elaborades fonamentalment per les dones del poble.

Anys després, el 27 de juliol de 1985, fora dels Aplecs però enyorant el seu esperit, Bellreguard va acollir un altre concert estelar, esta vegada baix la producció de diverses institucions públiques. El cartell estava format per BB King, George Coleman, Tete Montoliu, Art Blakey i Jazz Messengers. Hi assistiren més de 4.000 persones. De la gira europea de BB King es va dir que era la de «les tres B», perquè sols actuaren a Bilbao, Barcelona i Bellreguard.