E l passat dia 9 d’octubre, la Comunitat Valenciana celebrava la seua festivitat. La data commemora l’entrada del rei d’Aragó Jaume I en València, la ciutat que, fins eixe moment, havia estat sota el domini musulmà. Era el 1238. Ací, dos anys després, el rei cristià envià el seu delegat, Pelegrí d’Atrossillo per a negociar amb Avecendrell, l’alcaid musulmà del Castell de Bairén, i aconseguí la recuperació, incruenta, de la fortificació des de dalt de la qual es dominava tot l’espai territorial i marítim dels voltants. Començà així la història de la ciutat de Gandia.
Gandia va commemorar, també, l’efemèride valenciana amb un acte institucional que es va celebrar, al matí, al Pati d’Armes del Palau Ducal, presidit per l’alcaldessa, Diana Morant, a la qual acompanyaven el vicealcalde, Josep Alandete, José Manuel Prieto, el diputat provincial, Vicent Mascarell, els regidors que conformen el govern municipal i els regidors que completen, des de l’oposició, la corporació de l’ajuntament gandià amb els seus líders Víctor Soler i Pascal Renolt al capdavant. Tots ells estaven acompanyats per una ampla representació de la societat civil: el president de FAES, Juan Pablo Tur; el president del Cercle d’Economia de la Safor, Ramon Soler; el president de Foment d’AIC de Gandia, Joaquín Bernabeu; la directora del Palau Ducal, Balbina Sendra; el president de la Federació de Falles, Telmo Gadea, a qui acompanyaven les Falleres Najors de Gandia de 2020-21, Sandra Faus i Alba Ramon; el president de la JMGSS, Emili Ripoll, acompanyat per la padrina de la Setmana Santa de Gandia de 2021, Xaro Pérez; el Fill Predilecte de Gandia Pasqual Molina; el president de Cáritas Interparroquial, Francisco Carrió; el secretari general d’UGT comarcal, Raül Roselló; l’inspector de la Policia Nacional Jesús Garcia; el capità de la Guàrdia Civil José Manuel Recio; l’intendent principal en cap de la Policia Local de Gandia, Marc Cuesta, i el cap del Parc de Bombers de Gandia, José Andrés Gregori.
L’escenografia de l’acte ocupava tot l’espai del Pati d’Armes. La senyorial escalinata que dona a la Sala de Corones del primer pis estava ocupada pels músics de l’Associació Centre Musical de Beniopa, la qual estava dirigida per Merche Femenia, i ells donaren inici a la cerimònia interpretant l’Himne a Gandia del mestre Salvador Gea. Seguidament, des del faristol situat dalt d’un entarimat on hi havia la Senyera i una reproducció del quadre que representa el rei conqueridor, el director general de Política Festiva i Fira, Joan Muñoz, feu de mestre de cerimònia i presentà el grup de danses Rebombori, que ballà les peces «Fandango d’Aiora» i «Copeo d’Ontinyent». Acabada les danses, dues xiquetes, Elsa Martínez i Sarah Almeida i un xiquet, Artur Vélez, tots tres membres del Consell de la Infància de Gandia, llegiren el passatge del «Llibre dels Fets» del rei Jaume I, que fa referència a la rendició del castell de Bairén, mentre els actors Adri Sanz (Jaume I), Javier Ferrer Femenia (Pelegri d’Atrossillo) i Mariano Lloret (Avecendrell), de l’Escola de Teatre Serrano que dirigeix Ruth Palonés, representaven pel pati i des de la balconada el passatge que llegien els xiquets.
Després, des del lloc de privilegi que m’assigna el protocol municipal, vaig viure, emocionat, el moment en que s’interpretà l’Himne de la Comunitat Valenciana i com, en acabar les notes que hagueren acompanyat el «Visca València... Visca... Visca», tots els presents, foren de la ideologia que fora, dempeus, aplaudiren, respectuosament, durant un temps que a mi em va parèixer inusualment llarg.
He escoltat sovint, al llarg de la meua vida, aquest himne. En l’adolescència i joventut conegut com a Himne Regional Valencià. Sabia que l’autor fou el mestre José Serrano i que havia sigut un encàrrec per a l’Exposició Regional Valenciana del 1909. L’encàrrec li’l feu el president d’eixa mostra regional, Tomás Trenor y Palavicino i per l’Ateneu Mercantil de València, per això la denominació primera fou la d’Himne de l’Exposició, però va ser tant l’èxit que va tindre que, uns anys desprès, en maig del 1925, els alcaldes de Castelló de la Plana, València i Alacant van acordar que aquell himne es convertirà en l’Himno del Reino de València, el qual jo he conegut com l’Himne Regional Valencià fins a l’entrada en vigor de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana en 1982, ja que per la Llei 8/1984 del 4 de desembre, per la qual es regulen els símbols de la Comunitat Valenciana i la seua utilització, es va decidir que l’himne del mestre Serrano i les dues lletres escrites per Maximilià Thous, l’una en valencià i l’altra en castellà, foren declarats com l’himne i les lletres oficials de la Comunitat Valenciana.
He cantat, sovint, la lletra, acompanyant l’himne, i he comprovat com, habitualment, la gent no la coneix. Reconec que a mi també em va costar aprendre-la. De tot l’himne sempre he cantat amb més intenció la segona línia de la primera estrofa: «Tots a una veu, germans vingueu» i, per descomptat, l’apoteosi final amb els visques a València. L’he escoltat en moments solemnes, en altres festius i, també, en llocs i situacions poc adequades, sense respecte ni indicació protocol·lària. Però sempre, en major o menor mesura, jo l’he escoltat dempeus i en actitud de màxim respecte. L’altre matí al Pati d’Armes del Palau Ducal, escoltar l’himne fou una gran emoció i això que no el cantàrem.
Fa quatre anys, el 2016, el Consell de la Generalitat Valenciana, conscient que la ciutadania mostrava «una falta de creença en les institucions, i de constatar una desvertebració de la societat i una crisi en la classe política», considerà necessari trencar amb eixa dinàmica negativa i «generar una nova projecció il·lusionant, aglutinadora i transversal», i tingué la idea d’extraure de l’himne oficial la seua frase més universal, positiva i integradora, «Tots a una veu» amb la qual pretenia donar un missatge clar, senzill i alhora, contundent. La «marca», creada prop de la festa del Nou d’Octubre d’aquell any, ha sigut emprada en més d’un milió de suports. Els seus responsables han dit que «es tracta d’un símbol despolititzat, molt representatiu de la cultura valenciana, amb el qual s’apel·la a la força de la unió».
L’altre matí, en la celebració del Nou d’Octubre a Gandia, no sonà la lletra de l’himne, però escoltant la música em vaig adonar que allí, en aquell moment oficial, tots érem una sola veu.
