A primeries d’enguany, des d’esta pàgina del diari, jo em sumava a la demanda de l’alcalde d’Oliva, David González, perquè li fora concedit al poeta oliver Francisco Brines el Premi Cervantes, el màxim guardo de les lletres en espanyol, que és concedit, anualment, des del 1976, pel Ministeri de Cultura i Esport. Sabíem que el seu nom havia estat damunt la taula en algunes de les darreres edicions i que, finalment, no havia sigut elegit.
A mitjan vesprada de dilluns passat apareixia com a notícia destacada d’última hora: Francisco Brines, Premi Cervantes 2020. Ho acabava de comunicar en una roda de premsa el ministre, José Manuel Rodríguez Uribes i llegia l’acta d’atorgament del premi, en què, per majoria absoluta de vots del jurat, es decidia que Brines havia sigut l’elegit per «la seua obra poètica, que va del món carnal i purament humà al metafísic, espiritual, cap a una aspiració de bellesa i immortalitat». I hi afegia: «És el poeta intimista de la generació del 50 que més ha aprofundit en l’experiència de l’ésser humà individual enfront de la memòria, el pas del temps i l’exaltació vital. [...] Francisco Brines és un dels mestres de la poesia espanyola actual i el seu magisteri és reconegut per totes les generacions que el succeeixen».
Seguint la tradició, el nom del guanyador del Premi Cervantes s’ha fet públic abans de Nadal i es lliurarà el proper dia 23 d’abril, si la pandèmia vol, en un acte solemne al paranimf de la Universitat d’Alcalá de Henares, el qual solen presidir els reis d’Espanya. Eixa data és en la que es considera que va morir Miguel de Cervantes, el 1616. El que sí que s’ha trencat és una tradició no escrita: que el Premi Cervantes el guanya un any un autor espanyol i l’any següent, un sud-americà. L’any passat el guanyà el català Joan Margarit i enguany, el valencià Brines. És el primer valencià que guanya el Premi Cervantes de la història, un premi que està dotat amb 125.000 euros.
Només assabentar-me de la notícia vaig lliurar un missatge de whatsap a l’alcalde d’Oliva i a Àngels Gregori, directora de la Fundació Francisco Brines i amiga des de fa tants anys en el territori de la poesia, la qual conrea magistralment i jo gaudisc amb modèstia. Per a felicitar-los. David González em contestà d’immediat pletòric d’alegria i Àngels em lliura, de matinada, un selfie d’ella amb mascareta fent el signe de la victòria davant d’un quadre de Francisco Brines que penjava a la paret. Àngels contaria a l’endemà, en una entrevista, que el ministre de Cultura va telefonar personalment Brines només es feu pública l’acta del jurat i que este li contestà content, agraït i emocionat.
Francisco Brines, amb el Premi Cervantes, considerat el Nobel de les lletres espanyoles, culmina una carrera poètica que ha estat sovint guardonada d’uns altres premis: el Premi Adonais de Poesia (1960) per Las brasas, el Premi Nacional de la Crítica (1966) per Palabras a la oscuridad, el Premi Nacional de Poesia (1987) per El otoño de las rosas, el Premi Fastenrath de la Real Academia Española (1995) per La última costa, el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles (1997), al conjunt de la seua obra, el Premi Internacional de Poesia Federico García Lorca (2007) i el Premi Reina Sofía de Poesia Iberoamericana (2010).
Igualment, Francisco Brines ha rebut condecoracions. L’última, l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana, la qual és el màxim reconeixement a les actuacions o serveis eminents que hagen sigut prestats en defensa dels interessos generals i peculiars de la Comunitat Valenciana, que li va ser atorgada el 2019. Abans havia rebut, l’any 1987, el Premi de les Lletres Valencianes, per a reconéixer la labor creadora i les obres que s’hagen fet en el foment de la cultura en el territori de les lletres. De la mateixa manera, l’any 2006, va rebre la Distinció de la Generalitat Valenciana al Mèrit Cultural, per a honorar les persones físiques que pels seus mèrits hagen contribuït a destacar l’aportació de la Comunitat Valenciana en qualsevol àmbit de la cultura. Aleshores, Francisco Brines és posseïdor de tots els màxims guardons que concedeix la Generalitat Valenciana.
Durant tota la setmana s’han succeït tot tipus de reconeixements en les pàgines d’este diari: El president de la Generalitat, Ximo Puig: «És una sort que la veu de Paco Brines ens acompanye en este parèntesi entre dos no-res en el qual ens ha tocat navegar. La seua veu ens fa més lliures, més cultes, més senzills. Eixa és la lliçó de Paco».
El conseller d’Educació, Cultura i Esport, Vicent Marzà, va dir que el Premi Cervantes a Brines «emociona perquè és un premi a la paraula discreta; a la intimitat; a una poesia sense cap pretensió grandiloqüent», i hi afegí: «Brines fa dels seus versos la seua ferramenta existencial: són, alhora, medicina i verí contra el pas del temps i la vida. És l’eterna lluita entre l’amable i enyorada infantesa i el present inexorable i cru; entre la memòria i la realitat; entre la seguretat pretèrita i la incertesa del moment; entre la vida passada i la mort que esdevindrà. I és la cerca d’aquest equilibri impossible allò que atorga a la seua obra un caràcter propi i diferent».
El poeta Carlos Marzal, Premi Nacional de Poesia (2002), escriu: «La poesia ha sigut el destí de Francisco Brines, la seua manera d’estar en el món al món.[...] L’experiència de llegir l’obra de Brines significa el profund aprenentatge de l’emoció estètica, que és el fonament últim de l’art».
Jo em quedaria amb les respostes de Brines a les qüestions plantejades per a Alfons Garcia en una llarga entrevista publicada en les pàgines d’este diari el passat gener: «Som memòria i sorpresa. Allò que ens dona, de vegades, el present és novetat. [...] Jo ja no tinc futur. El futur és el present continuat. El que tinc és molt de passat. És el que tenim tots: passat més que futur. Projectem el futur des del passat i busquem eixe suport físic».
L’alcalde d’Oliva li va mostrar a Brines l’article que sobre ell vaig escriure ací en el diari el gener passat i li va complaure, i quedàrem que un dia aniríem a Elca a visitar-lo. No ho poguérem fer per culpa de la pandèmia, tampoc ho podríem fer ara mateix i se m’han quedat en la ploma d’escriure un munt de preguntes sobre la quotidianitat que m’haguera agradat fer-li i escoltar de la seua veu les respostes. Preguntes vitals per a mi, respostes sàvies per a afrontar un futur impredictible.
Li les faig a Àngels Gregori i em contesta que Brines —ella l’anomena així— està al tant de tot el que passa a nivell local, nacional i internacional, que llig la premsa diàriament, veu la televisió, sap del Valencia FC, coneix totes les novetats editorials, els joves poetes, continua adquirint llibres per a la seua extensíssima biblioteca. Està al dia. Està viu! Hem quedat que este proper Nadal, si la pandèmia ens deixa, anirem a Elca a saludar-lo.
pasqualmolina.wordpress.com
