S i en acabar de llegir este article tens la sensació de que podria aprofitar per al 8 de març de 2021, 2019, 2015 o 2022, en alguna cosa estem fallant. ¿I si el Dia de la Dona deixara de semblar el Dia de la Marmota? Any rere any celebrem la mateixa i necessària jornada reivindicativa on s’aboquen xifres de tota índole que ofereixen un mateix diagnòstic clar i contundent: no vivim (encara) en una societat amb igualtat real de drets i oportunitats per a homes i dones. Per suposat, en detriment de les dones de qualsevol punt del planeta. I si algun dia no fora necessari un 8 de març?
El 8 de març d’enguany està marcat per la crisi de la Covid-19. Si les dades ja eren cabudes, enguany la pandèmia ha actuat como una lupa de realitat augmentada. Durant aquest any, han sigut les dones les que han suportat la doble càrrega del teletreball i l’atenció a la família i la casa. Han sigut les dones, que pateixen major precarietat i pobresa laboral, les més afectades per una crisi que ha colpejat especialment al comerç, el turisme i l’hostaleria, sectors altament feminitzats. A causa del confinament, han sigut les dones víctimes de violència de gènere les que han sofrit encara més als seus agressors: l’atenció a aquestes dones s’ha incrementat en un 70% als Centres Dona 24 Hores de la Comunitat Valenciana. I la demolidora xifra final: 45 dones han sigut assassinades en 2020 pel masclisme, i 4 en el que portem d’any.
Per contrapartida, també han sigut les dones les que han estat al capdavant de la solució a la major crisi planetària que moltes som capaces de recordar. Front a un virus mortal, la primera taula de salvació han estat les atencions i la cura, una tasca desenvolupada majoritàriament per dones: el 78% de la plantilla sanitària de l’Hospital Francesc de Borja de Gandia són dones. També els considerats «serveis essencials» són exercits per dones en un 70% dels casos: serveis de comerç d’alimentació, neteja, residències… Criar, cuidar i curar, eixe treball no reconegut que des de segles recau en les dones, ha resultat vital, imprescindible també durant la pandèmia. Però no volem ser imprescindibles només en eixes tasques, que no ens corresponen per sèrie, que ens lastren quan no són compartides amb els homes amb criteris de co-responsabilitat. No volem abanderar rols d’estereotip ni ser ni víctimes ni superheroïnes. Amb ser reconegudes com a iguals bastaria.
Cada 8 de març, observem les fites aconseguides (moltes), però també el camí que resta per fer. Per exemple, les dones hauríem de cobrar fins un 30% més per igualar el sou respecte als homes. Altra dada: segons previsions de l’ONU, al ritme del progrés actual, la igualtat de gènere entre caps d’estat homes i dones tardaria 130 anys en arribar. Podrem esperar tant per a prendre les regnes?
Visibilitzem les xifres de la desigualtat i visibilitzem-les a elles. A totes. A les dones que pateixen la violència masclista entre les parets d’una casa que, lluny de ser un refugi, és un infern. Segons dades de l’Àrea d’Igualtat de Gandia, el perfil mitjà de víctima de violència de gènere a la nostra ciutat és el d’una dona, entre 40 i 65 anys, espanyola, divorciada o en tràmits de separació, amb fills menors, desempleada i sense prestació. Per contribuir a la seua integració plena, l’Ajuntament i la Universitat de València hem signat un conveni pioner que pretén restablir les relacions socials de les víctimes de violència masclista, a través d’activitats formatives i de creació artística.
Visibilitzem també a les nostres predecessores revolucionàries, les que van donar el primer pas per a trencar esquemes. A dones properes, les nostres veïnes: des del Consell de les Dones, enguany retem homenatge a Rosa Orquín Climent, Isabel Garcia Peiró i Vicenta Llorca Climent, pel seu compromís en la defensa de la igualtat real durant la seua trajectòria vital i professional.
Visibilitzem a les oblidades, a les Matildes, a les científiques no referenciades als llibres de text ni a la xarxa. Visibilitzem a les dones artistes de hui, que des de l’Ajuntament volem impulsar mitjançant «Donart», un espai obert per exposar el talent de 28 artistes locals.
Visibilitzem a les nostres successores: a les universitàries i els seus resultats acadèmics, superiors als dels homes segons els informes estadístics de les cinc universitats públiques valencianes. A les xiquetes amb altes capacitats, invisibles als informes del Ministeri d’Educació, perquè encara es considera que un xiquet amb un expedient brillant és «molt llest» i una xiqueta amb el mateix expedient és «molt treballadora». Visibilitzem a les dones que fan malabars amb la feina i les tasques de casa. A les que volen i no poden liderar, perquè ensopeguen amb un sostre de cristall i un model patriarcal els fa triar entre família o treball. A les adolescents i joves, col·lapsades per l’angoixa de no ser primíssimes i belles, dignes d’Instagram. Visibilitzem a les dones d’ací i a les d’allà, a les d’altres continents que encara lluiten pels drets humans més bàsics.
I impliquem-les a totes: a les que entenen el feminisme d’una manera i a les que l’entenen d’una altra. En el fons, el feminisme és un dels moviments socials més globals que busca reconéixer a les dones com a persones. El feminisme proposa un model nou de societat inclusiva, no excloent. Per això, impliquem-los a tots, als homes també, com agents pro-actius d’una vertadera transformació social.
És temps de sumar i bastir ponts. És temps de deixar clar al món que ni darrere ni baix ni dins ni a l’ombra. Les dones també volem estar davant, dalt, fora i a la llum. O, almenys, volem tindre el dret real de triar el lloc i el paper que volem jugar en la societat.
La pandèmia ens exigeix (i ens brinda) l’oportunitat de fer les coses d’una altra manera. Evidencia que els problemes comuns només poden resoldre’s de forma conjunta, participativa i coordinada, i que junts i juntes som més potents. Fins i tot ens imposa una nova forma de manifestar-nos.
Enguany no és responsable concentrar-se en massa ni pel Dia de la Dona ni per qualsevol altre tipus de reivindicació, per legítima que siga. Ens juguem la vida. Si no podem prendre el carrer, prenguem els balcons, el cel, les xarxes... amb tota la creativitat possible. El 8 de març la plaça Major de Gandia estarà ocupada per siluetes morades on farem visibles les dades de la desigualtat. I mirarem el futur amb esperança, al crit de «Arribarà un dia…», una campanya que també vos trobareu als carrers, que trencarà el silenci per a remoure consciències.
Fem la revolució també des de dins de cadascuna. Deixem-nos aconsellar per Gioconda Belli: «Construeix-te. Cuida’t. Atresora el teu poder. Defensa’l. Fes-ho per tu. T’ho demane en nom de totes».
Alcaldessa de Gandia
