Enguany els xiquets sahrauís tampoc no vindran de Vacances en Pau. I no perquè el conflicte del Sàhara ha estat resolt. No! El poble sahrauí no ha recuperat, encara, la seua llibertat. No!, es tracta d’un altre efecte col·lateral de la pandèmia.
Ara l’excusa és la pandèmia; però parlem dels xiquets d’un poble que ha estat sistemàticament traït pels representants polítics de la metròpoli. Per començar, amb aquella «descolonització», en realitat una transacció, territoris a canvi de tranquil·litat, per un temps, una venda clandestina del territori al Marroc. Amb el numeret casernari decoratiu de la visita de Juan Carlos de Borbón, per prometre (als ocupants) que Espanya mai no abandonaria els sahrauís, perquè allò del destino en lo universal li ho impedia. Ja sabem com va acabar, allò.
El discurs, ardorós, l’any 79, de Felipe González Márquez, al desert sahrauí de l’exili, per comprometre, també, el seu partit PSOE(r/h), amb el poble sahrauí, fins la victòria final. Molt castrista, tot allò, també. L’any 82, tot oblidat.
Les accions d’acostament a Algèria, dels governs del PP de José María Aznar López, amb «acostament» a la qüestió sahrauí, que només va servir, finalment, per permetre el retorn, al Marroc, dels presoners de guerra que tenia l’exèrcit sahrauí. Però que no va moure ni un pèl per afluixar, (aturar/impedir?), la repressió genocida marroquina sobre els presos polítics i el poble sahrauí als territoris ocupats pel Marroc.
A les Corts Valencianes, en les dècades del canvi de segle, hi havia un organisme, el FEVAS, Fòrum d’Electes Valencians per l’Autodeterminació del Sàhara, integrat per parlamentaris de tots els partits amb representació a les Corts del moment. Un organisme que va ser torpedinat des de dins per plets de política interna. Portada a la cara de la representació sahrauí i al moviment solidari valencià.
Múltiples intents de liquidació de la representació oficiosa del poble sahrauí, les delegacions sahrauís al Regne d’Espanya. Quan el Polisario és reconegut com a representant formal del poble sahrauí a la mateixa ONU! Ser més papista que el papa!
La secretària de cooperació del primer govern de José Luis Rodríguez Zapatero, Leire Pajín Iraola, que havia sigut membre del moviment de solidaritat amb el poble sahrauí de la Marina Baixa, i que valorava la grandesa de la política del seu govern amb els sahrauís... perquè havia donat més diners d’ajuda humanitària que el govern del PP. Mantenir-los vius més temps per allargar-ne l’agonia!
Més tard, la brutal repressió marroquina de la versió sahrauí de la Primavera Àrab, Gdeim Iziq, va ser reblada amb la repressió informativa i la manipulació, tot culpabilitzant les víctimes, a l’època de la ministra Trinidad Jiménez García-Herrera. També un govern ZP que va voler desactivar el treball de l’activista pels drets humans Aminetu Haidar, a mans de Miguel Ángel Moratinos Cuyaubé, oferint-li la nacionalitat espanyola! Convertint-la en estrangera al seu país!
I així per arribar a l’autoproclamat govern més progre del Regne d’Espanya, per afegir un partit més a la llista de traïdors desmemoriats. Un govern on, algun membre, Pablo Iglesias Turrión, es limita a defensar els drets dels sahrauís, amb piulades! Desmemòria?
La causa sahrauí és atesa als carrers, però també està deixant de ser escoltada, amb honroses excepcions, per responsables polítics, de tot l’arc ideològic, que veuen, des del seu despatxet què fan els seus referents «majors».
I per què aquells majors, en concret cada nou ocupant de la Moncloa, sistemàticament, és sistèmic sembla, fa el seu primer i el seu darrer viatge a l’exterior al Marroc, al veí marroquí? Andorra, Portugal, França i el Regne Unit no són veïns... importants?
La solució! Ens diuen, ara i adés, des de fonts oficials del govern del Regne d’Espanya, per boca, també, de Pedro Sánchez Pérez-Castejón, la solució ha de ser un acord, la mútua acceptació.
Sí, com si per resoldre el tema del la violència masclista no tinguérem altra que posar en una taula víctimes i terroristes masclistes a negociar. A negociar la convivència en la mateixa casa. Al mateix territori. A repartir-se les tasques domèstiques, la cura dels fills, les despeses, a repartir...
La pitjor traïció és la de fer creure a la víctima que és la responsable del conflicte, perquè és incapaç d’arribar a un punt d’acord amb «l’altra part»!
Lamentablement ací la realitat també supera la ficció!
Associació d’Ajuda al Poble Sahrauí de la Safor (Acaps)
