Treballar la ideologia de l’alumnat

Nosaltres ens educàrem enmig de l’ambient del nacionalcatolicisme, on el control ideològic era exercit pel partit únic de la Falange oficial. Com el control religiós era exercit en exclusiva per l’església. És per això que en la formació d’unes incipients elits tècniques, per tal de fomentar el desenvolupament industrial, a aquells adolescents calia formar-los, i preventivament adoctrinar-los, a la mida del règim.

Sempre he dit que em vaig educar en un quarter. I així era, només arribar a l’edifici de la plaça rodona, impressionava el títol més gran que lluïa la façana: Cuartel-Hogar del Frente de Juventudes. Amb el seu Yugo y las Flechas corresponent i de grans dimensions al centre de la portalada principal. Tot molt més gran i alt que el títol del propi institut. Això volia dir algunes coses. Tots el dies hi formàvem al pati per cursos, tota aquella tropa de xics –l’ensenyament allí hi era només per a homes– cuidats pels alumnes de 7è curs, el majors. El dilluns, cerimonial militar amb banderes i crits, el cant del Cara al Sol, resos i desfilada per entrar a la classe corresponent.

Per a aconseguir aquell adoctrinament que es requeria, el màxim treballador era el professor Moisés Amores, conegut per tots com a el tio Moll, un falangista hedillista, que havia estat defensor de l’Alcázar de Toledo a la Guerra Civil, i que com a falangista autèntic, en alguns aspectes mostrava les seues discrepàncies amb la Falange Tradicionalista i de las JONS de Franco, l’oficial. Don Moisès tingué altres companys que l’ajudaven a cobrir tota la demanda docent, com ara José Costa Negre, el tio Xuxi o Francisco Blasco. 

El professor de política, que li dèiem a l’assignatura de Formación del Espíritu Nacional, any darrere d’any i en base al llibres més luxosos de tot el batxillerat, anava desgranant tot el repertori de l’estructura política i social del franquisme, amb la familia, el municipio y el sindicato, com a eixos fonamentals. 

El mateix professorat se’n ocupava de l’Educació Física, amb aquells exercicis i taules de gimnàstica, que el professor feia sempre primer i d’on li venia el sobrenom a don Moisés.

El control de l’activitat física de tota la ciutat per mitjà del Frente de Juventudes, portava a que tota persona que tingués inquietuds esportives havia de passar necessàriament per aquell entramat. És per això que fora del futbol, ben arrelat a la ciutat, el bàsquet, com el handbol i en alguns aspectes de l’atletisme, tenien el bressol a l’institut. El primer equip important de basquet gandià jugava al pati de l’institut, amb entrada lliure. Bé que recorde els partits del diumenge de matí amb Sito, Colombo, Miñana (Sabata), Estruch i tants altres. Fruit d’aquella estructura esportiva eren aquelles jornades esportives al camp de futbol Mondúber, on participaven xics i xiques dels col·legis de la ciutat amb grans taules gimnàstiques.

El Frente de Juventudes com l’Organización Juvenil Española (OJE) eren el braç polític d’aquell món, amb el seu Hogar-Cuartel, uniformes i campaments. Ocupava l’ala de la dreta de la planta baixa, fins que varen habilitar els locals de la plaça del Rei Jaume I. Com és natural alguns xiquets formaven part d’aquell entramat i d’altres només parlar-ne en casa i mostrar ganes de campament, rebien dels pares un no com una casa. Podia ser un dels primers símptomes de diferenciació política en un món de silencis. Això no et lliurava d’anar a veure obligatòriament la pel·lícula: Franco, ese hombre, o les misses per José Antonio i els cants al Monòlit de los Caídos el 20 de novembre. 

Només per exemplificar la passió que posaven aquells homes en la seua funció formadora, citaré dos episodis viscuts per la meua promoció. Cantàvem el Cara al Sol els dilluns a l’entrada. Amb els anys, allò anà baixant d’intensitat, de manera que un dia els companys de claustre –amb certa sorna– li digueren a don Moisés: «Los muchachos no cantan, solo tararean!» Ell que des de la balconada del pati dirigia el cerimonial del cant i les banderes, baixà al pati i comprovà la dura realitat. No cantan! El resultat fou passar tot el curs desgranant frase a frase –una línia patriòtica cada setmana– el significat del Cara al Sol. Tot un curs!

L’altra fou amb motiu del famós Procés de Burgos el 1970 contra militants d’ETA per la mort d’uns policies. L’any 70 fou un any de revoltes i vagues, especialment a la Universitat. A Gandia no arribava res d’aquell ambient revoltat. Un cúmul de fets feu que el procés, inicialment concebut per donar un dur colp a ETA, finalment es convertira en una estocada per al Règim. La reacció fou contundent. Manifestacions a favor de Franco a València, i clar, un autobús de Gandia, carrejant alumnat de l’institut per augmentar la clec. L’ambient es caldejava i la preocupació de don Moisés per tal que els seus alumnes no es pervertiren en arribar a la Universitat feu que seleccionara un nombre reduït per participar d’unes Jornades polítiques al Centro de Estudios del Movimiento en Peníscola. Tots aquells esforços se’n anaren a terra per a la majoria de l’alumnat, en trobar-nos amb la cassola al forn que era la Universitat de l’any 1973, enmig de l’agonia del franquisme.